La Vanguardia (Català-1ª edició)
La dona que va aprendre a ser reina
Letizia Ortiz fa 50 anys el 15 de setembre
El dia que Letizia Ortiz es va llevar com a princesa i se’n va anar a dormir com a reina va ser el més tranquil de tots els que ha viscut des que l’1 de novembre del 2003 es va anunciar el seu compromís matrimonial amb Felip de Borbó. Aquell 19 de juny del 2014, dia de la proclamació de Felip VI, la dona intensa, perfeccionista, tan simpàtica gairebé sempre com seca quan vol, tan solemne de vegades com impetuosa en ocasions, va saber mantenir la calma i oferir la imatge del seu futur com a reina: una dona serena, conscient del seu paper i disposada a ser àncora i vela del seu marit i les seves filles.
Letizia Ortiz Rocasolano, reina consort d’Espanya, fa 50 anys el pròxim 15 de setembre. Fa un mes, mentre recorria amb el Rei i les seves filles els jardins de la Cartoixa de Valldemossa, a Mallorca, va contestar amb un “tots tenim una edat” quan algú del seu entorn va fer un comentari sobre el pas dels anys. Va ser la seva única reacció fins al moment, i tot i que no està programada cap celebració especial, sembla que la seva agenda els pròxims 15 dies estigui pensada perquè, aprofitant l’efemèride, es destaqui quina és, en el dia a dia, la feina de la Reina.
Aquest dimarts, després de les vacances, la Reina s’incorpora a l’agenda oficial amb la seva assistència en un acte organitzat a Lleida per l’Associació Espanyola contra el Càncer. Des del primer moment, la lluita contra el càncer i contra les anomenades malalties rares, així com la salut alimentària, la promoció de la lectura i, des que és reina, la cooperació internacional, han estat les causes que ha apadrinat Letícia. Tot i que podria haver-se limitat a posar el focus amb la seva simple presència, els responsables dels diversos organismes i associacions amb què col·labora es continuen sorprenent de la intensitat de la seva im
Qplicació. A la reina Letícia li agrada deixar clar que, fins i tot sent conscient que és qui és en funció del seu matrimoni i no per ella mateixa, no va tenir mai previst fer d’ornament.
Han passat gairebé 19 anys i encara es continua repetint la frase amb què Letícia va tallar el llavors príncep (tot i que en realitat ell la va interrompre a ella) el dia de la seva presentació oficial. El seu “deixa’m acabar” la continua perseguint com a taca en el seu historial, quan en realitat s’hauria de considerar la seva primera declaració de principis. No sabíem llavors que Felip de Borbó havia pres la decisió més important de la seva vida basada precisament en el decidit caràcter de Letizia Ortiz. Ell, que havia tingut amors amb altres dones, va trobar en la intrèpida periodista la seva companya no només per a l’exercici de les seves funcions reials, sinó la persona amb qui (i segurament ell ja ho intuïa) hauria de compartir uns temps convulsos per a la Corona.
Letizia Ortiz va arribar a la Zarzuela quan ja començava la tardor del rei Joan Carles. Tot i que el casament del príncep va suposar una fita en la popularitat de la família reial, el cert és que en aquella època no es vivien els millors uan una joveníssima periodista anomenada Letizia Ortiz Rocasolano va enviar les seves primeres cròniques a l’Abc, va ensopegar amb el legitimista monàrquic i lingüístic Luis María Anson: aquell nom de pila li feia mal a la vista. Així que Anson va trucar a José Luis González-Besada: “Digues-li a aquesta noia que a l’Abc no s’escriu amb faltes d’ortografia, i Letizia no s’escriu amb zeta, sinó amb ce”. Besada va complir l’encàrrec, però sense èxit: “Digues-li al director que a l’Abc no es falsifiquen els noms, i jo em dic Letizia, no Leticia, i, si li molesta, hi ha altres diaris per escriure”.
Va ser, probablement, el seu primer acte de rebel·lia. I va ser el primer gest d’expressió d’una personalitat enèrgica i concloent, la
Letí+ia a+ari+ia el seu marit després que fos pro+lamat Felip VI a les Corts
Els Reis i les seves filles, Elionor i Sofia, el 25 de juliol a Santiago de Compostel·la mateixaqueesvaveurealacatedraldePalma, quan va impedir un posat de la reina Sofia amb la princesa i la infanta: no li importaven les càmeres que transmetien el fet, li importava el seu criteri sobre la imatge de les seves filles. I li importava el principi d’autoritat: ella, no Sofia, era la reina d’Espanya. Joan Carles mirava l’escena amb sorpresa limitada: no era la primera vegada que esclatava un conflicte.
Aquella data (Pasqua del 2018) va marcar un abans i un després en la reina Letícia. En l’abans hi va haver un autèntic calvari: va ser la dona més mal tractada de la societat espanyola. La noblesa la menyspreava pel seu origen social, no entenia que la neta d’un taxista s’assegués al tron d’Espanya. Les classes populars es plantejaven que, si Letícia podia ser reina, també podien ser-ho les seves filles. Peñafiel temps. El rei Joan Carles, que no va dissimular mai la seva falta de sintonia amb Letícia, havia iniciat una relació amb Corinna Larsen que centrava tots els seus interessos. Eren temps en què la deriva dels negocis d’Iñaki Urdangarin amenaçava, com així va ser, amb dinamitar el prestigi de la Corona i, alhora, els problemes físics del rei Joan Carles evidenciaven la seva pròpia decadència.
La princesa Letícia, tan disposada ella, es va anar encongint. El seu primer embaràs, que com el segon va ser difícil, la va tancar al seu món. Ella volia aportar frescor i novetat a la Corona, però va passar de voler canviar la institució a resistir-se que la institució la canviés a ella. El naixement de la princesa Elionor, el 31 d’octubre del 2005, li va donar una mica d’aire, però la mala relació amb el rei Joan Carles i la nul·la entesa amb les seves cunyades Elena i Cristina, afegit a la falta de connexió amb la reina Sofia, va fer que es refugiés en les seves amistats i costums de sempre, cosa que va donar pàbul a la versió d’una vida esbojarrada. La tràgica mort de la seva germana Erika, que es va llevar la vida el febrer del 2007, va ser un cop, però, dos mesos més tard, el 30 d’abril, va néixer Sofia i, altre cop, se la va veure animada. La processó anava per dins, ja que la deriva del rei Joan Carles, en part provocada per l’aparició del cas Nóos, feia irrespirable l’atmosfera de la Zarzuela.
Letícia complia com a princesa, però, segons persones que van viure aquella època dins de la Zarva liderar l’antileticisme amb centenars d’articles feridors i despietats. Les cròniques es fixaven més en els seus vestits que en els seus fets. Els rumors parlaven d’una relació tensa ambelreiJoanCarlesquecapdelsdosnodesmentia i hi va haver qui va veure en l’“exili” de l’emèrit la llarga mà de la seva nora, tant com l’omnipotent mà del Govern espanyol. Les maledicències la situaven en una òrbita més republicana que monàrquica. Les seves absències en actes notables de les cases reials europees suggerien una distància calculada i no llunyana del menyspreu de la reialesa. I les enquestes, ai, les enquestes la castigaven situant-la com la menys valorada de la família reial. Només tenia un suport: el del seu marit. Només tenia un impuls: el de la formació de les seves filles. I només tenia un al·licient: la
El seu “Deixa’m acabar”, el dia de la presentació com a promesa del príncep, més que una taca en el seu historial s’hauria de considerar una declaració de principis
Exerceix el seu paper amb l’objectiu de reforçar el lema anunciat per Felip VI en el seu discurs de proclamació: “Una monarquia renovada per a un temps nou”