Terra cremada

que un bosc que ha cremat i del que només queden troncs negres recargolats per les flames.

Aquest estiu ha estat, en fi, un estiu de terra cremada. Literalment i metafòricament, ja que també, després de la pandèmia, han estat molts els que s’han entossudit a divertir-se tant sí com no. Cremar dies i nits, cremar els diners que la inflació ha devaluat, saltar la foguera de les experiències, les emocions, els restaurants, la festa…

Mentrestant, a Ucraïna, Putin prossegueix amb el seu particular pla de guerra. De nou, terra cremada, aquella tàctica militar que ho arrasa tot: edificis, carreteres, ponts, cultius, fins i tot pous i rius. L’invasor ho destrueix tot per desmoralitzar el resistent. Però també el resistent ho crema o enverina tot, perquè l’invasor no trobi refugi ni cap provisió. És tan vell i cruel com la humanitat mateixa. Claudio Sánchez-Albornoz creia que Alfons I, el rei astur que va ser gendre de Pelai, va crear expressament el desert del Duero al segle VIII, despoblant tota una franja de terra per protegir la cornisa cantàbrica de les incursions sarraïnes. Espai de seguretat, terra de ningú o la terra erma, com el poema de T.S. Eliot. Murs aixecats o camps abandonats, la frontera com aquest no-lloc, de Mèxic a Palestina. Tot és vell, encara que ens sembli nou. I només canvia el repartiment que interpreta l’antiga obra.

I entre tanta desolació i insolació, que de tot hi ha, els dos principals partits polítics espanyols es combaten també utilitzant tàctiques de terra cremada. No hi ha pietat ni comprensió. Ni tan sols empatia. I serà difícil que arribin a acords malgrat aquest temps incert que ens amenaça. Ni m’atreveixo a esmentar la inevitable i peremptòria renovació de la cúpula judicial…

A Catalunya hem passat deu anys sense concedir treva ni empara a l’altre, però, inversemblantment, sembla més possible, no sé si probable, una entesa entre els diferents. Els blocs s’esquerden, i s’intueix un desglaç que podria ser que torni a fer fèrtil el terreny. Tant de bo! Perquè és obvi que necessitem una política menys incendiària i molt més assossegada. Menys debat futboler –demano perdó als aficionats a l’esport futbolístic– i més serenitat i reflexió. Aigua de maig. Una pluja lenta i calma que ens regui de governabilitat, bons propòsits i, sé que em repeteixo, ordre i progrés, com a la bandera del Brasil. A veure si de la terra cremada rebrota per fi un arbre que ens pugui donar una bona ombra… ●

Necessitem una política menys incendiària i molt més assossegada