Amors en extinció

Les noves tecnologies i el canvi climàtic estan portant a punt de l’extinció determinades espècies. Una d’elles és l’amor d’estiu. Aquest exemplar tenia un vessant romàntico-tràgic i un altre, miserable i trampós. Tots dos estan en serioses dificultats de supervivència.

L’amor d’estiu, com el seu nom indica, era una relació que començava amb la revetlla de Sant Joan i acabava amb la mort de Chanquete, a finals del mes d’agost. La seva pròpia finitud feia que l’atracció entre els exemplars enamorats es concretés en un període extraordinari de temps.

El que en èpoques hivernals, tardorals i ja no diguem primaverals trigava mesos –seducció, atracció, frenesí etílic, còpula, comiat definitiu, record indeleble– en un

L’amor d’estiu, aventurer, lluny de la permanència i la idoneïtat

amor d’estiu totes aquestes etapes es portaven a terme en qüestió de setmanes, dies i fins i tot era bastant habitual que es donessin en una mateixa nit.

L’escalfament global fa que l’estiu es prolongui més enllà del que un amor com aquest pot resistir. Això ha generat en els animals vulnerables a aquest amor desconcert i modalitats com el ghosting, que és el fer-se el suec de tota la vida, una cosa que no era necessària abans de les noves tecnologies.

El que és tràgic i meravellós, el que feia que un amor d’estiu fos etern i invencible si tenies catorze anys i esporàdic i amnèsic si en tenies trenta més, era que quan acabava, acabava, i per això el seu tret aventurer, lluny de condicionaments burgesos de permanència i idoneïtat. El període vacacional feia que fossin fronteres i continents, telèfons fixos i adreces a Bèlgica o Egea de los Caballeros el que dificultava que aquell amor oceànic es prolongués més enllà de setembre.

Només el reggaeton pot postergar una extinció a què aboca l’immisericordiós WhatsApp. ●