L’assassinat sempre és dolent?

Quin mes. La guerra a Ucraïna convertint-se en una carnisseria de trinxeres. Un altre executiu de l’energia russa, opositor a “l’operació especial” de Putin, mort “en estranyes circumstàncies” (ja en van sis des del gener). Recessió planetària a la vista i pànic a Europa davant un hivern sense calefacció. Tambors de guerra civil als Estats Units; Biden advertint que el trumpisme ha iniciat “una batalla per l’ànima de la nació”. I dos intents d’assassinat que han commocionat el món.

Primer, Salman Rushdie. Després, Cristina Fernández de Kirchner. Fernández va tenir una sort increïble; Rushdie, no tant. Fernández va sortir il·lesa d’una mort anunciada.

(N’hi haurà que parlaran d’intervenció divina, no ho dubteu.) Rushdie continua hospitalitzat tres setmanes després amb ferides que, segons els metges, canviaran la seva vida per sempre. (“Retribució divina”, van clamar alguns mitjans iranians.)

Tot fa pensar que el que tenen en comú els dos episodis és que els autors són individus trastornats llançats al fanatisme pel que entenen que són motius justificables. En el cas de Fernández de Kirchner se suposa que el motiu va ser d’alguna manera polític; en el de Rushdie, va ser clarament religiós. Fernando Andrés Sabag Montiel i (el cognom sorprèn) Hadi Matar pertanyen a la mateixa subespècie homicida que John Wilkes Booth (qui va assassinar Abraham Lincoln), Lee Harvey Oswald (John F. Kennedy), James Earl Ray (Martin Luther King), Nathuram Godse (Mahatma Gandhi) i John Hinckley, el que li va disparar un tret a Ronald Reagan però no el va matar.

Veurem què s’acaba dient de Sabag Montiel, però, dels altres, Hinckley és l’únic formalment declarat malalt mental. Va explicar que va fer el que va fer per impressionar l’actriu Jodie Foster. Però, pregunta: Hadi Matar està menys boig que Hinckley? Potser en el sentit que no està sol: milions comparteixen la seva noció que Rushdie mereix morir a causa d’un parell de paraules que va escriure en un llibre. En un món ideal ficarien tots els seus còmplices a la presó, o en un manicomi.

De tanta demència sorgeix, però, una pregunta filosòfica. Hi ha circumstàncies en les quals l’assassinat es pot considerar una bona cosa? Descartem, òbviament, els típics assassinats que investiga la policia, els de passió o els comesos amb fredor criminal. Descartem també els intents contra, entre d’altres, Fernández de Kirchner o Reagan, que per més que molta gent els detestés van ser democràticament electes i no van imposar el poder a través del terror.

Però si parlem de tirans, la qüestió es complica. Un dels intents d’assassinat més famosos de la història va ser el del coronel alemany Claus von Stauffenberg, l’objectiu del qual va ser Adolf Hitler el juliol del 1944. Von Stauffenberg, un dels líders de la conspiració coneguda com operació Valquíria, ha passat a la història com un heroi universal. Menys conegut és el cas d’un soldat ras anglès anomenat Henry Tandey, que va tenir l’oportunitat de matar Hitler en una batalla de la Primera Guerra Mundial. No el va matar perquè Hitler estava ferit i desarmat. Diuen que al seu despatx Hitler tenia un quadre a la paret d’aquesta batalla en què apareixia una imatge del bon soldat anglès. La tragèdia en aquest cas és que Tandey no va prémer el gallet i que l’atemptat de Von Stauffenberg va fracassar.

N’hi ha d’altres la mort violenta dels quals haguéssim celebrat? Al segle XX, Stalin, potser, o el genocida cambodjà Pol Pot. Personalment no hauria tingut gaire problema si algú hagués assassinat el colpista Jorge Videla a l’Argentina el 1976, principal responsable d’unes 20.000 desaparicions, però no hauria servit perquè hi havia altres generals a la cua disposats a continuar la seva comesa. Per això, per no baixar als seus nivells de barbàrie, em corregeixo: millor que no hagi passat. Em conformo amb el fet que es va podrir a la presó.

Tornant al present, a l’època de Fernández de Kirchner i Rushdie, hi ha avui una persona al món, una de sola, de la qual mitja humanitat especula el seu possible assassinat, i amb poca dissimulació: Vladímir Putin. Qualsevol conversa més o menys seriosa que s’hagi tingut sobre com podria acabar la guerra d’Ucraïna haurà inclòs en algun moment la possibilitat que l’assassí rus acabi assassinat. Munts d’articles a la premsa han examinat la qüestió. Quan el mateix president dels Estats Units, Joseph Biden, va declarar al març el desig que Putin fos enderrocat es va generar una febre de conjectures als mitjans, començant pels russos, apuntant que el que realment demanava Biden és que algú el matés. Del que podem estar segurs és que si passés, Ucraïna estaria de festa.

Per més que Putin representi tot el que trobo més abominable en l’ésser humà, jo no celebraria el seu assassinat. Primer, com amb Videla i Galtieri, perquè no voldria baixar al seu nivell. Com tothom sap, l’assassinat és un dels instruments favorits de persuasió política del líder rus. I, atès que el seu poder es basa en la por, dels més efectius.

El segon motiu per preferir que Putin mori per causes naturals és més pràctic. El problema amb un assassinat d’aquesta dimensió, és a dir amb un magnicidi, és que no se sap quines en seran les conseqüències polítiques i existeix un alt risc que siguin nefastes. Tornant a la Primera Guerra Mundial, el detonant d’aquella catàstrofe –que al seu torn va conduir a l’ascens de Hitler, a la Segona Guerra i a Auschwitz– va ser l’assassinat de l’arxiduc Ferran d’Àustria el juny del 1914. L’assassí va ser el Sabag Montiel, el Hadi Matar, del seu dia, un jove anomenat Gavrilo Princip. Gràcies, Gavrilo.

Per tot això, val més no desitjar que Putin sigui assassinat. És un malvat, però no és un genocida, i els candidats a heretar el seu lloc potser es llançarien a la carnisseria ucraïnesa amb més entusiasme que ell, amb conseqüències possiblement terrorífiques per a Rússia i el món. Així que no. Ni Putin, ni ningú. L’assassinat no és una bona cosa en cap circumstància –excepte, excepte si apareix un Hitler–, i cal donar les gràcies al fet que el boig rematat de Sabag Montiel no va poder matar Cristina Fernández. En primer lloc, per ella i la seva família, però també pel bé de tots els argentins. ●

Hi ha una sola persona al món de la qual mitja humanitat especula el seu possible assassinat, Putin

El problema amb un magnicidi és que no se sap quines en seran les conseqüències polítiques

ORIOl MAlET