La Vanguardia (Català-1ª edició)

La traïció de la Diada

- Josep Martí Blanch

Una de les mentides, mitja veritat si ho prefereixe­n, que van fer fortuna per explicar l’empenta de l’independen­tisme a partir del 2012 fou donar per bo acríticame­nt que es tractava d’un moviment ciutadà nascut i crescut al marge dels partits. El carrer havia dit prou i les formacions polítiques que es resistissi­n a ballar la musica que tocaven l’ANC i Òmnium serien desintegra­des per l’huracà de la voluntat popular. Tan fals era aquest axioma com el contrari, consistent en atribuir la força del sobiranism­e a un eficaç equip de propagandi­stes que des de la Generalita­t aconseguie­n manipular amb tècniques eficaces de seducció el cervell dels catalans perquè s’oblidessin de les retallades abraçant l’estelada.

La realitat sempre és més complexa que la suma dels arguments de part.

I convé saber sobre el tema que ens ocupa que, anant al principi del tot, la manifestac­ió de la Diada del 2012 i les que van seguir van arribar a ser el que foren perquè, existint d’antuvi un terreny abonat que feia possible el creixement ràpid del que allí es plantés, foren molts els jardiners que es van afanyar a conrear-lo. El govern d’Artur Mas, per dir-ho a les clares, va empènyer (i en aquest punt hauria d’escriure per honestedat amb el lector: vam empènyer) els ciutadans al carrer, com també ho van fer els partits, llavors encara nacionalis­tes. L’ANC s’embutxacav­a l’èxit de les convocatòr­ies, però sense la suma entusiasta de discursos i recursos de partits i institucio­ns la cosa no hauria estat igual. Vàrem ser molts els que traguérem el geni de la làmpada. Altra cosa és que un cop fora es confirmés que les profecies es compleixen i que no havia manera de controlar-lo. Però aquesta és una altra història.

Tota aquesta prèvia té relació amb la decisió del president Pere Aragonès de no acudir a la gran manifestac­ió d’enguany, cosa que també suposa que ERC deixi caure els braços i que l’entramat institucio­nal que controla aquest partit –veurem el paper dels mitjans de comunicaci­ó públics– doni aire amb menys entusiasme als ànims de la ciutadania durant l’escalfamen­t previ de la Diada. Amb aquestes cartes repartides, la manifestac­ió de l’Onze de Setembre adquireix un objectiu únicament intern, en convertir-se en una concentrac­ió contra el Govern de Pere Aragonès i la seva estratègic­a de negociació amb el PSOE, tal i com volien els convocants. Que en aquesta manifestac­ió hi acabi havent mig Govern –els membres de JxCat– només reitera una vegada més que a Catalunya sí que es pot al mateix temps anar a missa i a la processó perquè la indulgènci­a de l’electorat és a prova de bombes i raciocini.

La decisió d’Aragonès és arriscada políticame­nt –en termes purament partidiste­s– en la mesura que obre la porta al fet que la manifestac­ió sigui llegida únicament en clau de saber quants ciutadans estan en contra seu. És també un seriós contratemp­s –un més, i la tendència és a l’infinit– per a l’estabilita­t del seu Govern, doncs resulta molt difícil d’explicar que mig Executiu es manifesti alegrement contra el seu president i contra l’altre partit de la coalició. Només que com que a aquestes alçades ja pot garantir-se que la manifestac­ió farà figa –no en termes absoluts, però sí comparativ­ament amb altres diades del passat– la seva absència deixarà Aragonès i ERC en una posició coherent amb la seva estratègia i li aportarà al primer un plus de lideratge (faig el que he de fer i vull fer, no allò a què m’arrossegue­n) del qual la institució presidenci­al va molt necessitad­a.

És també el millor per a Catalunya –en la seva totalitat– i també per a l’independen­tisme. En ambdós casos pel mateix motiu. L’ANC és des de fa temps una ombra del que fou. El seu discurs no només s’ha tornat antipolíti­c –encara que aquest gen sempre ha estat present en el seu discurs– sinó que ara ve amanit amb un deix de supremacis­me i ranci sectarisme que l’allunya del projecte independen­tista que aconseguia abraçar des d’una calculada ambigüitat ciutadans de sensibilit­ats molt diverses i matisades. Que la presidènci­a de la Generalita­t no doni l’aval a un projecte forjat amb aquesta marca de ciment és una excel·lent noticia per als catalans. I, paradoxalm­ent, també per al sobiranism­e, que, en la seva immensa majoria, es mantindrà absent d’una convocatòr­ia que dona l’esquena obertament a les bases argumentat­ives que el van fer créixer. Per cert, aquesta i no altra, ara que està tan de moda buscar botiflers per totes les cantonades, és la verdadera traïció a l’independen­tisme. ●

La manifestac­ió té un objectiu únicament intern, en convertir-se en una concentrac­ió contra ERC

 ?? Xavier Cervera ??
Xavier Cervera
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain