Sense por, amb els ulls oberts

Un proverbi xinès que no sé si els xinesos d’avui aplaudeixen sosté que “qui té por de patir demà ja pateix avui de por”. El sistema borsari és un exemple claríssim d’aquest refrany. En general, tot el capitalisme de casino, àvid de fortunes ràpides i monumentals, té els peus calçats de por. La diferència entre l’eufòria i el pànic borsari és mínima. La psicologia de les borses és perfectament bipolar. El capitalisme de casino que ens domina d’ençà de les desregulacions financeres dels anys de Reagan, Clinton i Bush té els peus de fang. Nosaltres, els que no podem fer altra cosa que ballar el so que ens toquen, som com la pols que aquest peus de fang deixen caure mentre passen de l’eufòria a la depressió.

Ara estem en fase depressiva. Els factors negatius conformen una gegantina suma malèfica: devastació impagada de la crisi de 2007-2008;

Som la pols que deixen les borses en passar de l’eufòria a la depressió

despesa pública colossal pels anys de covid; el desgavell geopolític que la guerra d’Ucraïna ha desfermat en ple conflicte imperial entre la Xina i els EUA; la crisi de l’energia, que pot arruïnar moltes empreses; el colossal deute dels estats que podria explotar; la crisi social que s’entreveu com a conseqüència del malestar; la tensió acumulada després de tants anys de polarització. Aquestes flames poden incendiar el planeta i desfermar una guerra mundial. Només una intensíssima consciència de la història de la primera meitat del segle XX pot evitar l’incendi.

Ja em sap greu posar l’accent en el context malèfic que ens abraça. La moda actual del catastrofisme (sigui pandèmic, econòmic o climàtic) evidencia que espantar s’ha convertit en el darrer dels negocis mediàtics. Ara bé, precisament per evitar la catàstrofe, cal tenir plena consciència de la seva probabilitat. Comencem el curs amb el pilot de l’alarma encès. No necessitem rabejar-nos, com senglars en una bassa fangosa, en les desgràcies que poden venir. Però hem de tenir clara la proximitat del mal. Per afrontar-lo amb tres virtuts essencials: fraternitat (mutualisme), responsabilitat (cedir el pas a la necessitat general) i coratge. El vell Tucídides, en la seva història de la guerra del Peloponès, constata que els més coratjosos són els que tenen la visió més clara del mal que els espera, ja que l’afronten amb els ulls oberts. ●