El mirall de l’ànima

La cara és el mirall de l’ànima”. Tants anys creient que es tractava d’una expressió anònima i popular, repetida i heretada amb fortuna i encert, i resulta que es tracta d’una frase de Ciceró que continua: “I els ulls els seus delators”. Lluminosa poesia antiga. I sorprenentment actual.

I el fil: de nen, al barri, crèiem que quan a algú se li moria un ésser proper se li reflectia físicament a la cara. No sé, rastrejàvem un senyal, una marca, una taca… potser un gargot abstracte sense significat literal. Això era quan, a la perifèria, els nanos ens fèiem grans al descobrir la tristesa i els estralls de la mort. Just llavors ja començàvem a pertànyer a la humanitat, la bromosa vida adulta presentava les seves exigències. I nosaltres avançaríem en l’existència a còpia d’interrogants. Serà que les arrugues de la vellesa són cicatrius originades en la infantesa i l’adolescència? El rostre humà com una pissarra de braille amb tot un inventari biogràfic. Un mapa desdoblat amb els plecs marcats. Si parlem de ciència abans que de l’ànima, els especialistes asseguren que “la pell té memòria”, potser és aquest l’origen secret de les estries al rostre. O sigui, a cada solc facial: una pèrdua anterior, un disgust, un contratemps; una decepció, un cop de calendari. Som el que ens va ocórrer? La faç llaurada pels anys.

La lluita contra el temps i l’envelliment irreversible són secularment una constant en l’ésser humà, que de vegades oblida que Mefistòfil sempre guanya. Cada vegada que el mercat i la seva potent publicitat anuncien “un infal·lible producte antiedat, anti la pell marcida, anti l’envelliment…” se’ns alça a l’estómac un terrabastall d’orenetes. Per fi el nostre rostre ters, lluminós, sense solcs ni osques del viure! Però sense memòria ni biografia. Una cara com moltes. A granel. Sense expressió. Amb les conseqüències d’un esborrany invisible. Al capdavall és la mirada de l’altre la que defineix la nostra edat. Ni la vellesa no és lletja ni el mirall el nostre pitjor enemic. Quan els grans envellien a casa i la mort no s’ocultava, l’arruga era bonica i la vellesa respectable. Tornem a Ciceró: l’ànima no necessita cosmètics. Ni trampes la mirada. ●