La Vanguardia (Català-1ª edició)
La candidatura de Trias estreny encara més la lluita per l’alcaldia de Barcelona L’exalcalde encara no ha decidit si s’hi presentarà, però tot apunta que acabarà completant un insòlit pòquer d’aspirants amb opcions
El dinar setmanal de cada dilluns de l’alcaldessa amb tots els seus tinents d’alcalde demà serà, per al govern municipal de Barcelona, el més semblant a la tornada a l’escola després d’unes vacances sense gairebé sobresalts. Malgrat els temors àmpliament compartits, no ha estat un d’aquells estius infernals de la política local que obligaven les autoritats a fer guàrdia permanent en previsió de possibles crisis. Els candidats a l’alcaldia a les eleccions del 28 de maig –els ja proclamats i els que esperen la confirmació oficial– s’han lliurat com poques vegades al sa exercici del descans, a oblidar un curs polític que va acabar amb tensions i un aire pesat de precampanya enrarint l’ambient i a encarar amb energies renovades la recta final del mandat. En alguns casos, l’exposició publicomediàtica dels tres aspirants principals a la victòria d’aquí nou mesos ha estat escassa, nul·la en d’altres, durant unes setmanes en què sense gairebé proposar-s’ho, quasi per aclamació dels seus, entorn d’un convidat inesperat, antic hoste de la Casa Gran, s’ha anat forjant una candidatura a què cada vegada és més difícil que pugui renunciar.
La possibilitat que Xavier Trias disputi a Ada Colau, Ernest Maragall i, previsiblement, Jaume Collboni, la victòria a les eleccions de l’any que ve va començar a esbossar-se el 6 de maig, un minut després que Elsa Artadi anunciés la seva retirada de la política activa. Des d’aleshores, ningú en l’agitat i heterogeni àmbit de la postconvergència virada a l’independentisme no s’ha atrevit a qüestionar la conveniència que Trias afronti la que seria la seva cinquena batalla per l’alcaldia després de les temptatives del 2003, 2007, el triomf del 2011 i la inesperada derrota del 2015. L’exalcalde ha rebut, així mateix, nombroses mostres de suport, amb diferents graus de
■
compromís, de representants de sectors econòmics i socials de la ciutat allunyats de l’òrbita de Junts que veuen, en el veterà polític, una alternativa d’ordre a les polítiques de l’alcaldessa Colau.
Tot i que sembla que tot l’empeny a fer el sí, Trias no enganya ningú quan assegura que encara no ha pres una decisió. Tot i que sempre s’ha caracteritzat per ser un home d’indestructible lleialtat a aquest partit en contínua mutació en què milita, és lògic que si accepta el repte de reconquerir l’alcaldia posi les seves condicions: mans lliures per formar equip i per verbalitzar una alternativa a Colau que, sense renegar de l’aposta sobiranista de la seva formació, situï en primera línia el debat sobre la ciutat.
Xavier Trias no té pressa. Espera tenir al sarró les enquestes que confirmin el que ja apunten les primeres exploracions: que ningú millor que ell per garantir, si no la victòria, sí almenys un bon resultat. El fet de ser una figura coneguda i que, per tant, no necessitaria grans esforços per tornar a situar-se a l’aparador li dona un ampli marge de maniobra abans d’enfundar-se l’uniforme de campanya, un temps que a un altre candidat menys conegut o que no tingui en el seu currículum un màster sobre Barcelona li seria escàs. A més, abans d’elegir el seu alcaldable, Junts