La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els nadius digitals davant “el deure ètic de guanyar diners”
MEDIAMORPHOSIS
“Follow the money” és una frase que repeteixen als Estats Units els periodistes d’investigació com la ruta segura per detectar casos de corrupció o, com és el cas d’aquesta columna, per comprovar si un projecte periodístic és viable.
Durant molts anys, Carlos Soria repeteix la seva màxima més famosa: “Guanyar diners, no a qualsevol preu, és el primer deure ètic d’una empresa informativa”. I ho explica amb aquest “cercle virtuós”: si es guanya diners es pot ser independent i resistir pressions externes; independència que dona credibilitat, anunciants i lectors, cosa que acaba per crear diners per pagar bons periodistes i gestors.
Penso que l’origen d’aquesta obsessió per la rendibilitat té protagonista, lloc i data: Carlos Soria i Alfonso Nieto es van entrevistar el 1968 amb el nou propietari del
Times de Londres, lord Roy Herbert Thomson of Fleet, un baixet sorneguer que es parapetava rere unes ulleres amb vidres gruixuts que amagaven una suposada timidesa. En Carlos recorda que les secretàries els van advertir que anessin al gra i no li fessin perdre el temps. L’entrevista va ser d’aquest to:
–Quina mena de director necessita avui The Times?
El director que sigui capaç de guanyar més diners.
–Hi haurà cap sinergia entre The Ti
mes i el grup dels seus diaris?
No he pensat en aquest punt. Hi haurà sinergies només i exclusivament si les sinergies donen diners.
–Com pensa modernitzar una institució tan venerable com The Times?
Canviant tot el que sigui necessari i només el que sigui necessari per guanyar més diners.
–Com es pot fer compatible la bona informació amb el fet de guanyar diners?
Guanyant més diners...
Lògicament, la trobada va ser breu, però la lliçó, repetida una vegada i una altra, va ser sempre la mateixa, la que Carlos Soria ha proclamat també a mig món davant directors i propietaris de centenars d’empreses periodístiques: cal guanyar diners i guanyar-los fent bon periodisme.
Aquesta visió del negoci informatiu és als antípodes de delinqüents com Conrad Black, antic propietari del Daily Telegraph que es va fer famós preguntant allò de “qui ha dit que per fer periodisme es necessiten periodistes?” Black es va acabar enduent la caixa i robant als seus accionistes; va passar més de tres anys a la presó fins que el 2019 Donald Trump el va indultar. Avui és un pobre pària.
He recordat tot això llegint les últimes notícies sobre molts intents de “mitjans nadius digitals” per fer viables i rendibles les seves marques, en la majoria dels casos, amb poc múscul periodístic, ànsies desmesurades de guanyar diners, ràpid i al preu que sigui, falsejant comptes de resultats, mentint sobre les audiències, escatimant recursos i inversions en redaccions i envoltant-se de gerents incapaços d’entendre i fer possible un “cercle virtuós” que no aixeca el vol.
Afortunadament, hi ha excepcions notables: fa uns dies, Cox, un operador de televisió per cable, va comprar Axios per 525 milions de dòlars, un mitjà que factura ja 100 milions de dòlars a l’any. Empresa que fa uns mesos va voler comprar Springer per 400 milions de dòlars.
El model de negoci d’Axios és una combinació de subscripcions de pagament (al començament, amb un mur porós) i noves fonts d’ingressos com 24 edicions locals i regionals, que seran un centenar per a les presidencials del 2024, dossiers a la mesura del comprador, esdeveniments i patrocinis comercials.
Mentrestant, Justin i Ben Smith anuncien per fi el llançament de Semafore.com, “plataforma global de notícies” amb unes primeres redaccions a Londres, Nova York i Washington DC, que tindran com a directora periodística una dona de 60 anys, Gina Chua, antiga directora del
South China Morning Post de Hong Kong i de l’agència Reuters, en què treballen més de 2.500 periodistes.
Els Smith diuen que han aconseguit 25 milions de dòlars d’inversors privats i als seus periodistes els ofereixen salaris que inclouen participacions en la propietat del mitjà. Han contractat ja uns 30 periodistes de gran calibre i, com a Axios, provaran de presentar els seus articles de manera gràfica i concisa, seguint la imatge d’un peculiar semàfor informatiu: titulars en blau i fets i opinions amb diferents fons de color. Començaran amb una pàgina web i butlletins digitals, i han arribat a un acord amb Gallup per fer enquestes d’àmbit global.
Tot i això, el fracàs de Quartz que va voler ser un The Economist digital amb 50 periodistes i tot just 25.000 subscriptors de pagament és un seriós avís a tots aquests “nadius digitals”, heralds del “final del paper”. Aventures que abans de fer fallida comencen a fagocitar-se unes amb altres, com BuzzFeed, que va comprar el HuffPost, i que els primers sis mesos d’aquest any ja ha perdut 68 milions de dòlars i les accions dels quals des de la seva sortida a borsa han caigut més d’un 80 %.
Guanyar diners no és fàcil, però aconseguir bons periodistes i gerents, tampoc: amb paper i sense paper. ●