La pistola i la cara

Es la imatge televisada més poderosa de la setmana: una pistola encanona la cara d’una dona, Cristina Fernández de Kirchner, vicepresidenta de l’Argentina. Un home prem el gallet, l’arma falla. La ment de l’espectador completa l’escena amb l’impacte d’una bala en una cara sagnant i desfigurada, i un cos afeblit esfondrant-se. Aquesta prefiguració commociona l’ànima d’un país sencer. L’escena parla del punt d’atzar de la història: les peces de la pistola s’encaminaven cap a la mort d’una persona, però una de les peces va fallar en l’últim clic. Les vides de milions de persones, si un home hagués consumat la temptativa de magnicidi, haurien canviat. Una sola persona pot alterar les vides de milers de persones, així de deletèria és la història humana. N’hi ha prou amb un efímer acte irreversible, un rapte de passió criminal. Cadascuna de les nostres petites vides està en mans del caprici d’un boig, d’un sonat amb alguna emoció malalta, d’un fanàtic amb ínfules salvífiques. Així d’aleatòria és la història i l’única cosa que podem fer cadascú de nosaltres és ser conscients del pes d’aquesta veritat i mantenir la serenitat.

La sèrie El senyor dels anells: Els anells de poder (Amazon Prime), estrenada mundialment dissabte a la matinada, és un gran espectacle audiovisual contingut a la pantalla d’un televisor, d’una tauleta, d’un mòbil, d’un rellotge de polsera. Vaig tenir el privilegi de veure els dos primers capítols a la pantalla gegant d’una sala de cinema (Filmax Gran Via), al costat dels Bayona: he sabut dels motius de la Galàdriel, la lluita de l’Élrond, les aspiracions dels pelosos, avantpassats dels hòbbits, de l’Arondir, d’en Durin, dels nans miners, en Celebrímbor i en Harbrand. Bayona va reconèixer abans del passi privat que havia rodat aquelles escenes somiant veure-les un dia en un pantalla tan grossa com la d’aquest gran cinema. En una pantalla així, de petit Bayona va veure Superman i això el va convertir en somiador, en aspirant a director de pel·lícules, i aquest nen té l’estrany talent de convertir somnis en realitats. I el cas és que m’ha semblat que les escenes d’aquesta sèrie, grandiloqüents en aparença, venen tenyides d’un soterrat caire íntim que les converteix en idònies per a una pantalla petitona, per a un sol espectador amagat a la seva apartada habitació dels somnis. – @amelanovela

ANELLs.