La Vanguardia (Català-1ª edició)
Allotjar-se en un monestir
Les monges benedictines de Sant Daniel de Girona reben 750 hostes a l’any
Xelo Climent, a les parets mil·lenàries del monestir benedictí de Sant Daniel de Girona, vol trobar-se amb ella mateixa. Durant una setmana s’allunyarà de tot i de tothom per trobar l’anhelada pau interior que el ritme, de vegades massa frenètic de la societat actual, no li permet gaudir. Passeja, llegeix, apaga el mòbil, es deixa perdre pel nucli antic i participa de les pregàries de la reduïda comunitat benedictina, formada per cinc monges, que habiten en aquest monestir fundat entre els anys 1015 i 1018 per la comtessa Ermessenda. “Vull estar en pau amb mi mateixa”, afirma aquesta dona de 59 anys, de Muro (Alacant).
Des que el 2013 la comunitat va convertir el que era residència d’estudiants en hostal, el monestir ha acollit, de mitjana, entre 500 i 600 hostes. L’any anterior a la pandèmia va arribar a la xifra de 750 allotjats. El perfil és molt variat: des de persones com la Xelo, que volen desconnectar del dia a dia, fins a d’altres com el jove estudiant de medicina Josep Pagès, que espera trobar a la biblioteca la concentració necessària per poder preparar l’examen del MIR. “A casa hi ha massa distraccions i aquí hi estic molt a gust”, explica aquest futur metge de família en una breu aturada de la seva jornada d’estudi.
Retirs espirituals, estudiants d’oposicions i tesi, escriptors durant el seu procés de creació són alguns dels col·lectius que s’allotgen en un monestir que ha vist com es reduïa de manera dràstica la seva comunitat. L’edat de les cinc monges que hi viuen va dels 78 als 101 anys. La priora, Maria Assumpció Pifarré, recorda que, quan va ingressar, fa més de 50 anys, eren una trentena. “Som en un món molt secularitzat”, afirma.
És ella qui en un primer moment dona la benvinguda a tots i a cadascun dels visitants que entren per la porta de Sant Daniel, tal com estableix la regla de Sant Benet, que al capítol 53 proclama: “A tots els forasters que es presentin se’ls acollirà com Crist, ja que ell un dia ha de dir: ‘Vaig ser foraster i em vau acollir’ (...) Per tant, una vegada que s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans sortiran a rebre’l amb totes les atencions de la caritat (...)”. L’activitat d’acollida en aquest lloc està documentat des dels seus orígens. “A partir del segle XVI, quan s’imposa la clausura estricta, la comunitat habilita cases fora del monestir per acollir a capellans familiars de monges...”, explica Núria Tura, responsable de l’hostal. El silenci, juntament amb l’oració i el treball ( ora et labora), són eixos de la vida monàstica. Durant el dia fan sis pregàries, la primera a les set del matí. La comunitat dona l’opció als hostes d’acompanyarla en les seves oracions.
Les monges de Sant Daniel s’han dedicat els últims anys a la confecció d’ornaments litúrgics, a la restauració d’obres d’art o a la creació de maquetes, entre altres oficis. La monja Maria Àngels Gener, de 91 anys, recorda també com van treballar per a entitats bancàries passant rebuts i lletres a l’inici de l’època dels ordinadors. “Hem estat una comunitat molt vital, sempre ens hem guanyat la vida”, explica la religiosa, que tem pel futur de la comunitat, cada vegada més petita. “L’anterior bisbe ens va donar la paraula que no ens n’aniríem d’aquí, a veure què passarà”. Francesc Pardo va morir a finals de març i encara no hi ha substitut.
A part de Sant Daniel, continuen actives les comunitats benedictines femenines de Sant Pere de les Puel·les, de Barcelona, i Sant Benet de Montserrat. ●
En aquestes estances mil·lenàries només queden cinc monges, d’edats compreses entre els 78 i els 101 anys