La carambola Benavente El dramaturg va guanyar el Nobel després que es rebutgés Guimerà i Galdós

Fa cent anys, el dramaturg madrileny Jacinto Benavente (18661954) va obtenir el premi Nobel de Literatura. Les actes de les deliberacions, d’aquell any 1922 i dels anteriors – consultades per aquest diari als arxius de l’Acadèmia Sueca a Estocolm–, permeten determinar que el jurat feia molt de temps que volia premiar un autor espanyol per raons de distribució geogràfica del guardó i “la gran importància i influència d’aquell univers cultural”, que llavors només tenia un nom entre els 21 premiats (José Echegaray, el 1904). Si bé Àngel Guimerà (1845-1924) i Benito Pérez Galdós (1843-1920) apareixien els anys anteriors molt més ben situats, consideracions diverses, algunes d’extraliteràries, van desembocar en la sobtada i sorprenent concessió del guardó a Benavente, que ho va aconseguir al segon intent, mentre que Guimerà va arribar a sumar 17 anys de candidatures fallides, per cinc de Galdós.

La primera nominació de Guimerà és del 1907, la va presentar Joaquim Miret i Sans, i després es van anar encadenant, cada any, fins al 1923. L’Acadèmia Sueca només faculta per proposar candidats a professors universitaris de literatura, a institucions que considera anàlogues (llavors eren, a Madrid, la Real Academia Española i, a Barcelona, la Reial Acadèmia de Bones Lletres) o a guanyadors anteriors.

La proposta de Guimerà va coincidir el 1907 amb la de Marcelino Menéndez y Pelayo que va fer la RAE. Després de la mort d’aquest, el 1912, Benito Pérez Galdós va passar a ser el candidat oficial espanyol, i es van presentar més de 700 firmes a favor seu en l’ambaixada sueca a Madrid, entre les quals, la del mateix Benavente.

Durant la dècada dels anys deu, el jurat va anar emetent informes tant de Guimerà com de Galdós, sense acabar de decidir-se, en uns debats sobretot literaris però amb més elements polítics del que podria pensar-se. El 1914, K.G. Hagberg expressa que tots dos mereixen el premi tot i que hi ha objeccions: en el cas de Galdós, “es donen moltes controvèrsies, sobretot per les seves expressions partidistes”. En el cas de Guimerà, el problema és que “representa el separatisme català en contraposició a la unitat castellana”. El jurat es planteja una solució salomònica: compartir el premi entre tots