Apologia de Sanna Marin

Si això fos un elogi de Sanna Marin, els diria que el seu pare, alcohòlic, va abandonar aviat la llar familiar, que la seva mare va refer la seva vida amb una altra dona, que va treballar de caixera de supermercat per pagar-se els estudis... I que el 2019, amb 34 anys, es va convertir en la primera ministra de Finlàndia. Els diria que va formar coalició amb uns altres quatre partits liderats per dones, només una de les quals era més gran que ella. Els diria que la seva gestió de la pandèmia va tenir una de les taxes de mortalitat més baixes. I que al juliol va tenir coratge i va signar el protocol d’adhesió del seu país a l’OTAN –igual que la seva homòloga sueca, Magdalena Andersson–, plantar cara a Putin i trencar d'aquesta manera la llarga tradició de neutralitat de Finlàndia, país que comparteix 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia.

Però això no és un elogi –una lloança–, sinó una apologia –una defensa de qui és censurat–, i vol convidar a reflexionar sobre la cacera mediàtica de Marin després que es divulgués el vídeo d’una festa en la qual ballava feliç, i a preguntar-se sobre la seva consistència i els seus possibles beneficiaris.

La primera reflexió és òbvia. És censurable que una primera ministra balli en una festa amb amics? No ho és. És censurable que acollís la festa a la seva residència oficial? Hauria estat millor celebrar-la en un altre lloc, però que sigui primera ministra no vol dir que sempre hagi d’anar de festa de gorra, a les cases dels altres. És censurable que dues dones es besessin a la festa? No ho és.

La segona reflexió s’encadena amb la primera. Si una acció no és censurable, per què ens hauria d’escandalitzar? Resposta u: perquè ens hem tornat addictes a l’escàndol, i quan no n’hi ha els veiem on no hi són. Resposta dos (i complementària): perquè si un mitjà o una xarxa o un trol qualifica d’escandalós un

La deriva de Rússia o dels Veritables Finlandesos mereix més censura que la premier finesa

esdeveniment, li donem pàbul i assumim que té quelcom d’atemptat contra la moral o la convenció. Encara que l’escàndol només sigui ballar, cosa que es fa –està ben documentat– des que la pintura era un art rupestre.

Tercera reflexió, relativa als possibles beneficiaris d’unes imatges que pretenen debilitar Marin. Només recordaré que a Rússia no li va agradar gens ni mica la petició finesa d’ingrés a l’OTAN. I que el partit hereu de Veritables Finlandesos –al què els socialdemòcrates de Marin van guanyar per poc el 2019– l’hi tenen jurada. I recordaré també que, mentre Marin balla, la Rússia de Putin reprimeix, roba, enverina, menteix, empresona, assassina, envaeix, destrueix i intoxica sense fre. I el que queda dels Veritables Finlandesos –què els fa veritables? potser la resta de finlandesos no ho són?– exhibeixen nacionalisme, discriminació, reticències davant Europa, tics d’ultradreta i bones relacions amb Moscou. Així doncs, qui mereix realment ser censurat? ●