La Vanguardia (Català-1ª edició)
Darín brilla com el fiscal que va tancar Videla
Encès aplaudiment per a ‘Argentina, 1985’, de Santiago Mitre, que relata el judici a la dictadura militar
“Em van lligar les mans a l’esquena i em van posar al cotxe. Jo els deia que estava a punt de néixer la meva filla, però ells reien. El nadó va arribar i estava viva, tot i que era molt petita, però no em van deslligar. Vam parar en una cantina, em van fer baixar i em van dir que havia d’escombrar i netejar totes les taules despullada si volia veure la meva filla. Continuaven rient”.
És un dels testimonis de les milers de víctimes de la dictadura militar argentina capitanejada per Jorge Rafael Videla, que entre el 1976 i el 1983 va assassinar, torturar, segrestar, va robar nens nounats i va fer desaparèixer milers de persones. L’Argentina va recuperar la democràcia el 1983 amb la presidència de Raúl Alfonsín. Tot el país va donar per fet que els components d’aquella junta del terror se’n sortirien, ja que es va decidir que els jutjaria un tribunal militar.
El fiscal civil Julio César Strassera també estava convençut que contra Videla i els seus no hi havia res a fer. Així arrenca Argentina, 1985, l’última pel·lícula de Santiago Mitre, que va rebre ahir un aplaudiment inequívoc després del seu pas per la secció oficial de la Mostra de Venècia.
Darín brilla convertit en Strassera, que, quan es decideix que sigui un tribunal civil el que jutjarà els militars, intenta que no li arribi el problema de portar l’acusació. Però sí que li arriba. Gràcies a la inesperada ajuda d’un altre jove fiscal, Luis Moreno Ocampo, interpretat per Peter Lanzani, i a un grup d’advocats tot just sortits de la facultat, Strassera aconsegueix reunir proves i testimonis en un temps rècord i presentar una sòlida acusació al judici.
No és la primera vegada que el cinema argentí recorda la terrible dictadura, però Mitre ha sabut fer un gir a la narració d’uns fets tan durs incloent als diàlegs d’Argentina, 1985 un punt humorístic. “L’autèntic fiscal Strassera era un home amb un gran sentit de l’humor i el va encomanar a tot el seu equip per protegir-lo de l’horror que estaven investigant. Per tant, incorporem aquest element a la pel·lícula”, va explicar ahir Mitre en una roda de premsa posterior a la projecció del film.
I gràcies a les bromes, que en alguns moments desperten ve
Carta a mi madre para mi hijo que vull deixar a en Manel des del primer dia”. D’aquest poc material que va sobreviure als seus pares, Simón també ha rescatat unes fotografies de la seva mare nua i embarassada, i les ha recreat mostrant la nuesa del seu embaràs amb pel·lícula de Super8, “que és l’habitual de la vida familiar i fa que se li doni molt valor a les imatges”. A més, la directora d’Alcarràs ha inclòs un moment del part, “només deu segons”, i ha incorporat membres de la seva família, de la família d’en Manel, a la pel·lícula, cantant alguns trossets d’Érase una mariposa blanca.
Simón es despulla físicament i emocionalment, però no ha estat un procés difícil. “Va ser molt natural, quan faig una cosa tan personal no penso en l’espectador, perquè, si hi pensés, no ho faria. Només volia parlar del meu embaràs, i em va semblar que un curtmetratge era ideal per expressar una cosa tan immediata, és equiparable a pintar un quadre o escriure una carta”.
Però, després d’aquests pocs records, no hi ha res més, de manera que la cineasta ha hagut de recórrer a la imaginació, “que és el recurs per crear la identitat des de la falta de memòria”, i ha inventat una història de com va ser la seva mare i de com seria ara. Aquesta mare desconeguda tindria la cara d’Ángela Molina. “Vaig pensar en l’Ángela des del primer moment, perquè l’admiro moltíssim. Ens vam conèixer en una gala, i em va dir que havia vist Estiu 1993 i que li encantaria treballar plegades. Li vaig trucar per al curt i va venir des de Mèxic, on rodava una pel·lícula”.
En aquest Estiu 1997 (2017), la seva òpera prima, Simón explica la mort dels seus pares a causa de la sida i els seus primers moments amb la seva nova família. A Alcarràs, que va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín, la directora aborda la vida del cultiu de la fruita, que va conèixer durant la seva infantesa amb els seus oncles. I ara prepara un altre llargmetratge, que també està basat en experiències personals. “Sé que algun dia faré ciènciaficció, però ara tinc la necessitat de parlar de la meva família per la meva falta d’història”.
Però Simón ja està escrivint la seva pròpia història. A aquest fill nouvingut i a aquest inoblidable Ós d’Or s’hi ha afegit una preselecció per als Oscar. La Carla no amaga la seva satisfacció: “Soc molt prudent, però reconec que em fa il·lusió, ara, després de Berlín, té sentit i m’encantaria fer aquesta cursa cap als Oscars”, conclou. ●
La intel·ligència del guió és haver inclòs una bona dosi d’humor malgrat l’horror dels fets