L’home que bevia i empaitava les dones

El papa era un tarambana. Bevia. Perseguia les dones. Robava per pagar els deutes. No va treballar mai i no ens va deixar res. Predicava al mig del carrer, però enganyava en nom del Senyor. El papa era un bala perduda. Papa was a rolling stone.

Quan els afroamericans van prendre consciència política, a la segona meitat del segle XX, van abundar els missatges de condemna pública dels mals de la comunitat. Eren als sermons de Malcolm X i a les arengues revolucionàries dels Panteres Negres. Van perdurar en les cançons tristes de Gil ScottHeron ( The Bottle) i en els diàlegs dels personatges del cinema de Spike Lee ( Do the right thing). L’expiació era el pas previ a l’autoestima.

Papa was a rolling stone s’inscriu en la millor tradició del soul de denúncia i es va publicar embolcallada en un dels sons de més impacte que ha construït la música pop. Era música que viatjava cap a la psicodèlia, que precedia i embolicava el diàleg entre una mare i uns fills que li preguntaven si eren veritat les malifetes que s’explicaven del pare. Una bomba de cançó que va suposar l’èxit més gran de The Temptations i que va ser escrit i compost per dos obrers especialitzats de la Motown, Norman Whitfield i Barrett Strong.

El símil fabril no és casual. La discogràfica Motown havia estat creada el 1958 per Berry Gordy com una organització ben greixada, a imatge del que era en aquells anys la indústria de l’automòbil de Detroit. La

Motor Town (la discogràfica prenia el nom de la contracció de les dues paraules) sustentava la prosperitat de la comuni