La Vanguardia (Català-1ª edició)
El ‘revival’ dels Creedence
Després de més de mig segle d’assolir l’èxit, i de dissoldre’s tan ràpidament com van arribar, en un moment en què molts dels seus companys d’època han caigut en l’oblit de l’“on són ara?”, els himnes de Creedence Clearwater Revival (CCR) continuen ressonant.
No hi ha ni un sol bar, els autèntics dive de Nova York, Los Angeles, Chicago, Austin o Madison on no soni algun dels títols immortals de la banda de John Fogerty.
Convertits en mite, en una d’aquelles joies de la cultura popular dels Estats Units reverenciada al cinema ( El gran Lebowski), la literatura (Stephen King) o pels mateixos músics (de John Lennon a Kurt Cobain o Bruce Springsteen), només cal veure el què va passar amb Creedence el juliol del 2021.
En aquella data, feia 31 anys que un dels seus membres (Tom Fogerty) havia mort. Dos més (Stu Cook i Doug Clifford) ja estaven retirats de l’escena, mentre que el quart (John Fogerty) continuava rodant, quan una de les seves creacions, Have you ever seen the rain (1971), va arribar al número u a la llista Billboard Rock Digital.
Tot i que els set àlbums que van llançar en un temps rècord, del 1968 al 1972, van aconseguir situar-se sempre al top, “aquest va ser el primer senzill amb què la banda va aconseguir el número u”, subratlla John Lingan en un llibre acabat de publicar, A song for everyone (Una cançó per a tothom), en què traça la història més completa de CCR, segons remarquen les ressenyes. El proper dia 16 es publica, a més, un disc del seu concert del 1970 al Royal Albert Hall de Londres i s’estrena un documental narrat per l’actor Jeff Bridges sobre l’esdeveniment.
“L’única banda posterior als Beatles que ofereix un single exitós després de l’altre, tocant rock and roll clàssic sense sonar d’arxiu”, recorda Lingan que al seu dia va escriure Ellen Willis (19412006), una reputada assagista de l’esquerra americana i crítica de música pop.
La referència als britànics no és fútil. Willis va ser testimoni
Entre el 1968 i el 1972 van treure set àlbums i el seu so era sinònim d’oposició a la guerra del Vietnam
d’aquella aventura que va començar a El Cerrito, una localitat de la badia de San Francisco, a l’institut de la qual van fer amistat Stu Cook, Doug Cliffort i John Fogerty, els tres amb un alt interès pel blues i el R&B. Van sumar en Tom, el germà d’en John, quatre anys més grans que els altres i amb més experiència musical. Es van posar per nom Blue Velvet i amenitzaven les festes escolars i locals.
“Si això sona familiar, com una història una mica semblant sobre els de Liverpool, no és coincidència”, assenyala Elizabeth Nelson a The Wall Street Journal, revisant el treball de Lingan.
“Per la seva sorprenent i prolífica brillantor i pel triomf desbocat en les llistes d’èxits, no seria ni remotament escandalós afirmar que CCR són els Beatles dels Estats Units”, afegeix.
Tenen més connexions. Els quatre d’El Cerrito es van quedar atònits el 9 de febrer del 1964 quan van veure els Beatles en el seu debut americà al xou d’Ed Sullivan. La seva música era sofisticada i vibrant, “no només farratge de ball”, explica Lingan sobre la impressió que els va causar. Van decidir que aquesta era la fórmula. Res de piano, dues guitarres, baix i bateria. I es van rebatejar com The Visions.
El grup va evolucionar. John Fogerty va agafar les regnes en la direcció musical i en la composició. Tom Fogerty, malgrat ser més gran i tenir més experiència, va acceptar el paper secundari. Fantasy Records va decidir apostar per ells a finals d’aquell any, però els va imposar un nom que ells van odiar: The Golliwogs. Representa una cosa com ara un ninot de colors brillants, cara negra i cabells arrissats. Fins i tot els van obligar a lluir una gorra ridícula durant els concerts.
Anaven avançant cap a la fama, si bé Tom Fogerty gestionava les
CCR ressona en part pel culte d’altres músics i de les bandes sonores de films com ‘El gran Lebowski’