La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un còctel únic de blues, country i rock
Els números canten, com diu el tòpic, però en aquest cas els set àlbums que van publicar en el lapse de només quatre anys reflecteixen dues coses: d’una banda, l’elevada productivitat de les discogràfiques en una època en què els canals de difusió per a segons quines musiques les tenien pràcticament vetades i, d’altra banda, l’excel·lent llistó qualitatiu de l’obra engendrada i gravada. Un doble aspecte, el de la qualitat i el de la quantitat, que en el cas dels CCR s’uneix a l’escena musical en què es movien, atapeïda de competidors de contrastat nivell. No era tan senzill moure’s en aquelles grans lligues discogràfiques, en aquells hit parades fent rock blanc amb fonaments canònics en una conjuntura en què dominaven els cantautors, la contracultura, el pop de pols britànic... Però ells, a més, van saber captar què passava al carrer i convertirho en matèria mainstream, tant música com lletres i temes, ja fos la guerra del Vietnam, l’explotació de minories, les diferències classistes o l’opressió en general... Una cançó com
Fortunate son ho resumeix magistralment. La fotografia més gran que il·lustra aquesta doble pàgina explica una altra de les essències dels Creedence: es pot veure com toquen instrumentació de soca-rel, country blanc, envoltats de nens també de soca-rel, en aquest cas de color. El seu còctel de rock, blues i country no té parangó. I tot això amb el caràcter impossible de John Fogerty, un fet que dona a l’existència de la banda i al seu llegat el qualificatiu de gairebé miraculós. Perquè l’altra realitat és que els CCR van ser sobretot un vehicle per a la genialitat de Fogerty més que un col·lectiu de quatre.
finances i els donava 20 dòlars a cadascun a la setmana. Fins que van firmar un nou contracte. Els tres pioners tenien 22 anys. Gràcies a aquell poder, i a l’èxit dels seus enregistraments, la banda es va sentir amb força per reclamar un altre apel·latiu. Hi va haver propostes (Whiskey Rebellion...), però John Fogerty va imposar el seu criteri. Es va inspirar en un anunci de la cervesa Olympia que repetia que el secret era l’aigua. Creedence Clearwater (aigua clara) Revival podia significar el que es volgués i marcava un renaixement.
Era el 1968 i van publicar un àlbum titulat CCR. Contenia creacions pròpies, com Porteville (regravada) o alienes que van fer seves, com Suzie Q. Aquest va ser el gran enlairament cap a l’èxit. El 1969 van treure tres LP més ( Bayou country, Green river i Willy and the poor boys), que els van col·locar a l’altar de la glòria. Els tres treballs estan considerats dels millors en la història del rock and roll. Els Creedence eren diferents no només en l’àmbit artístic. Van rebutjar les drogues dures i els al·lucinògens i van establir la regla de no prendre alcohol abans de les actuacions.
Malgrat aquesta política, CCR va ser el fruit d’una època convulsa (lluites racials, amor lliure i llibertat d’expressió als campus) i es va convertir en sinònim de l’oposició a la guerra del Vietnam. Si bé Tom Fogerty i Stu Cook se’n van lliurar, John Fogerty i Doug Clifford van ser inclosos en les llistes de reclutament obligatori i van participar en campaments de formació militar. Com que no tenien títols universitaris ni altres circumstàncies per ser exclosos, sobre tots dos penjava l’amenaça que els enviessin al conflicte del Sud-est Asiàtic. La radicalització de John Fogerty va prosseguir en Cosmo’s factory, del 1970.
Falsament, sosté Lingan, se’ls va acusar de ser més un producte comercial que una genuïna creació contracultural.
Malgrat l’èxit, i sense que els fans en tinguessin ni idea, la vida interior del grup es va veure larvada per la imposició de John Fogerty com a únic escriptor de cançons, cap de la banda, veu principal, productor i, finalment, director de negocis. Això el va portar a firmar contractes terribles amb Fantasy que van requerir dècades de litigis.
Va establir un control tan gran que va prohibir fer bisos. Ho va anunciar als seus companys al final d’un concert a Minneapolis. Clifford se li va enfrontar, van estar a punt d’arribar a les mans. El silenci de Cook i Tom Fogerty va fer veure a Clifford que havia perdut. Tot i això, aquella mà fèrria, que impedia improvisacions, va fer que Tom Fogerty s’acomiadés després de gravar Pendulum. Els germans es van enemistar. John Fogerty no va anar al llit de mort del seu germà, mort per sida el 1990 després de rebre una transfusió de sang.
Hi va haver més concerts en formació de trio. I encara van treure un setè àlbum d’estudi ( Mardi Gras, 1972). Va ser l’obituari dels Creedence i l’inici de la llegenda. ●