EL EPO TATGE

Dones que se situen entre els deu primers en recorreguts de muntanya de més de 160 km

lian, Pau Capell, Mathieu Blanchard, etc., no vencerà mai una dona; en altres, com el Trail 100 Andorra Pirineu, que vaig guanyar el 2021 i en què vaig quedar setena de la general, sí que és possible”, afegeix.

“El que ja és una victòria és que entrem als top ten, cada vegada veurem més dones a dalt, hem fet un salt qualitatiu a nivell físic i, psicològicament, potser per la maternitat, estem més preparades per al patiment, però és normal que s’imposi l’home”, opina Laia Diez, la responsable de l’escola de trail de Castellnou de Bages i entrenadora de Pau Capell, entre d’altres.

“Ara tinc un 30% de corredores, fa vuit anys només eren un 10%. La dona continua sent la que destina més temps als fills; a més, moltes no hi creuen i s’imposen un camí més llarg, més temps de preparació fins que es convencen que ho poden fer. Els falta atreviment, tot i que últimament comencen a desinhibir-se”, matisa Diez, que atresora una fecunda trajectòria en aquest esport.

La britànica Jasmin Paris és un exemple de resiliència i fortalesa. El gener del 2019, 14 mesos després d’haver donat a llum, es va enrolar en un salvatge repte, la Montane Spine Race, un recorregut de 431 quilòmetres a la serralada dels Penins. Paris va guanyar, va polvoritzar el rècord i, a més, va trigar 15 hores menys que el segon, Keith Eoin. La marca de Paris, que als avituallaments fins i tot donava el pit a la petita Rowan, continua vigent.

La doble guanyadora de la UTMB Courtney Dauwalter exhibeix un impecable currículum en aquest tipus de desafiaments. El 2017 es va imposar a la Moab 240, un total de 386 km a Utah. Hi va invertir 57h55m, deu hores menys que el segon classificat. Aquesta esportista de ferro ha vençut a les principals curses de 100 milles (161 km), des de la Western States de Califòrnia fins a la Tarawera, a Nova Zelanda, o, aquest estiu, la Hardrock de Colorado, en què va aconseguir rècord i un sisè lloc absolut. Jornet va ser el primer, també amb marca.

Una beca gràcies a les seves habilitats per a l’esquí de fons va permetre que Dauwalter es gradués a la Universitat de Denver. Quan va despuntar com a corredora, va abandonar la seva feina com a professora de ciències en un institut per dedicar-se a temps complet a l’esport.

Una vida dedicada al món de la muntanya i del trail atorga a Jornet molta experiència i perspectiva sobre aquesta qüestió. “Les diferències fisiològiques a les ultres són menors, ja que el component d’algunes hormones i capacitats musculars o cardiovasculars, que són superiors en homes, són menys rellevants, i és més important la part de la utilització del metabolisme dels lípids i la gestió de la cursa”, considera l’atleta de la Cerdanya. També n’assenyala un altre element, la reducció de la bretxa entre sexes com més gran se sigui i en llargues distàncies, segons reflecteix un article de l’International Journal of Environmental Research and Public Health (“Women reduce the performance difference to men with increasing age in ultra-marathon running”).

Aquest esport s’obre a nous temps i tal com subratlla el corredor i expert en màrqueting de Salomon, Biel Rafols, “a mesura que vagin incorporant-se i professionalitzant-se més dones, els temps disminuiran”.

Dauwalter, una de les protagonistes d’aquesta nova era, assisteix amb “molt entusiasme” als canvis. “Continuarem veient dones anant més enllà del que crèiem que era possible. M’encanta veure corredores entre els top ten. Com més llargues són les ultres, més hi tenen a veure altres factors, a més de la força. Una recorregut de més de 24 hores requereix fortalesa física, per descomptat, però també resistència mental, resiliència i saber resoldre problemes”, sentencia. ●