La Vanguardia (Català-1ª edició)
Recessió: apocalíptics i integrats
La ‘rentrée’ econòmica acumula tal quantitat de problemes i incògnites que els pronòstics van d’una crisi de proporcions com la Gran Recessió del 2008 a una recessió d’“algunes setmanes”. L’ordre mundial està de cap per avall i tot és possible.
El Banc Central Europeu (BCE), per boca del seu economista en cap, Philip Lane, aquesta setmana ha fet el primer pas quan ha admès públicament que l’eurozona podria registrar “algunes setmanes de recessió”. Tenint en compte que una recessió suposa dos trimestres consecutius amb caiguda de l’economia, cal preguntar-se si s’ajusta a la realitat adjectivar vint-i-quatre setmanes com “algunes”. En la mateixa frase, per fer més assumibles les males noves, va descartar que la cosa hagués de ser greu: “No hauria de dramatitzar-se gaire”, alhora que va descartar una repetició de la Gran Recessió del 2008. Si el seu èxit per preveure la pròxima recessió acaba sent del calibre del que ha passat amb l’actual inflació, hi ha motius per preocupar-se. Una frase que, segons com sigui el futur, pot perseguir-lo tota la vida.
En qualsevol cas, el directiu irlandès del BCE va obrir molt tímidament la porta al reconeixement que venen dies complicats. Si es té en compte que el refredament de l’economia és sempre una de les conseqüències (i dels objectius) de les pujades dels tipus d’interès, com les que ara està emprenent el BCE, les paraules de Lane no suposen cap sorpresa.
La pregunta en boca de tothom és com de profunda serà aquesta “recessió”, no si n’hi haurà o no, fins a aquest punt es dona per inevitable. I la resposta no és senzilla en vista del cúmul de problemes que afecten l’estabilitat mundial: guerra i restriccions energètiques a Europa; ruptura de les cadenes de subministraments; aturada en una Xina amenaçada per una muntanya de deutes i la punxada de la seva bombolla; alta inflació; problemes financers creixents i aldarulls en diversos països emergents; i com a agreujant diabòlic, una aguda crisi climàtica amb un ampli ventall d’efectes (inundacions, sequeres, escalfaments....), tots amb conseqüències negatives socials i productives.
El veritable teló de fons de tot, el desgast dels EUA com a potència tuteladora d’un ordre mundial creixentment qüestionat per la Xina i Rússia i altres països no enquadrats al bloc occidental. Una constant del segle XXI que ajuda a explicar el seu desordenat discórrer. Un afer agitat, ja que el president de la primera potència, Joe Biden, s’ha embarcat en un intent de disciplinar l’orbe quan es dona la paradoxa que ell és incapaç de fer el mateix al seu país. La prova, l’amenaçadora ombra de la possible tornada de Donald Trump, o d’algú del seu estil,
L’optimisme de Sánchez i Calviño sembla infundat veient les últimes dades econòmiques
si al final l’FBI posa fi a la seva carrera política.
En els seus esforços per construir un nou ordre adaptat a les seves noves necessitats, Washington està alterant molts equilibris que qüestionen estructures polítiques i econòmiques considerades fins ara consolidades.
Per exemple, el paper d’Alemanya com a eix econòmic d’Europa. O el gairebé perenne equilibri inestable del Magrib, amb conseqüències directes sobre la política exterior espanyola i els seus tradicionals equilibris entre Alger i el Marroc.
En aquest context, els pronòstics inclouen gairebé totes les possibilitats. Emprant el criteri d’Umberto Eco, van dels apocalíptics –anunciants del final del món a la cantonada fins als integrats-optimistes, que s’inclinen per una escenari de superació de la crisi sense més traumes–.
En el cas d’Espanya, sense necessitat d’abonar-se a l’infundat optimisme oficial de Pedro Sánchez i Nadia Calviño –que converteixen en fortalesa unes previsions de creixement superiors a les dels veïns, però molt per sota de les necessàries per arribar al nivell de la prepandèmia i recuperar el temps perdut–, els primers indicis apunten que aquesta vegada no estarà, almenys inicialment, entre les economies europees més greument afectades, a diferència de la crisi del 2008 o de la pandèmia.
Tant per la seguretat dels subministraments de gas, com pel vigor del sector que ha marcat els últims compassos del creixement econòmic, el turisme. Més complicat serà mantenir el vigor exportador si Alemanya o França es paralitzen. De crisis anteriors s’ha de prendre nota que alguns indicadors, com el de l’ocupació, són els últims a registrar les males notícies aigües amunt de l’aparell productiu.
Tot i que Espanya ja encapçala els rànquings europeus de pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, una autèntica incubadora de desacceleració econòmica i de protesta social. Cal recordar les problemàtiques conseqüències de l’anterior aposta pel model de devaluació interna adoptada com a resposta de la gran crisi financera del 2008.
L’altre element crític és el deute públic, molt més gran que abans de la pandèmia, tot i que molt més barat, fet que mitiga el creixement de la bola dels interessos. El BCE ja ha creat el mecanisme per evitar que es disparin aquests costos del deute als països més atacats pels mercats, en primer lloc Itàlia, però també a Espanya. Recordem que aquest va ser el desencadenant de la crisi de l’euro a començaments de la dècada passada.
La viabilitat del programa presentat per Christine Lagarde, la presidenta del BCE, dependrà en última instància de la duresa de la política monetària que acabi aplicant. Si la inflació persisteix i el BCE apuja molt els tipus d’interès –es parla fins i tot que hi ha membres del consell partidaris d’una pujada de fins a 0,75 punts en la seva pròxima reunió aquesta mateixa setmana– la tensió als mercats creixerà i la intervenció el BCE haurà de ser més constant, per més quantia, i generarà més resistència política al centre i el nord de l’eurozona.
Una constant del segle XXI és l’enfonsament d’un ordre mundial que els EUA intenten reparar