La Vanguardia (Català-1ª edició)
La missió quasi impossible de Truss
La molt probable successora de Johnson hereta un desastre econòmic i social
Un nou i flamant portaavions britànic (l’HMS Prince of Wales), que ha costat quatre mil milions d’euros, va haver de tornar a port la setmana passada, només una hora després d’emprendre el seu viatge inaugural, per una greu avaria mecànica que el tindrà indefinidament al dic sec; el mateix dia, després de la mort del seu marit a casa, una octogenària va trucar al metge perquè estengués el certificat de defunció, però el metge li va dir que no feia visites a domicili, i per fer el tràmit, més valia que es fes una selfie al costat del cadàver i l’hi enviés per WhatsApp; a unes desenes de quilòmetres de distància, un home va tenir un infart al seu jardí enmig d’una tempesta i, com que l’ambulància no arribava, els seus familiars van haver d’improvisar una caseta amb cartrons per protegir-lo de la pluja. S’hi va passar tota la nit, a la intempèrie. Més que la pèrfida Albió a què es referien pejorativament Napoleó Bonaparte i els seus contemporanis, Anglaterra sembla ara de vegades la ridícula Albió.
A aquestes pinzellades, que semblen anecdòtiques però no ho són tant (les infraestructures del país s’ensorren, els metges fan tot el possible per atendre els pacients per Zoom i les ambulàncies triguen fins a setze hores a presentar-se), s’hi uneixen els set milions de persones en llistes d’espera per a operacions a la sanitat pública, unes infraestructures deteriorades, un deute públic que és més del 100% del PIB, els impostos més alts en setanta anys, el pronòstic que la inflació arribarà a un 22% a l’hivern i les factures de la llum i el gas que enfonsaran empreses, tancaran pubs i obligaran milions de famílies a triar entre si menjar o passar fred. Un paisatge dantesc, com d’un quadre del Greco o de Hyeronimus Bosch.
Aquest és el panorama que heretarà avui Liz Truss, la gairebé segura successora de Boris Johnson segons les enquestes, elegida per menys de dos-cents mil militants del Partit Conservador, dels quals un 97% són blancs i un 55% més grans de seixanta anys, en un exercici dubtosament democràtic. Tret d’un xoc, serà la tercera primera ministra en la història del país, després de Margaret Thatcher i Theresa May. I en la pròxima cita amb les urnes, tret d’eleccions anticipades, els conservadors farà catorze anys seguits que són al poder.
Com que no podien canviar de vaixell, que és el que hi ha, els tories han canviat de capità (Johnson per Truss), en un últim intent desesperat per evitar el naufragi. La nova líder tindrà a tot estirar dos anys i mig per redreçar el rumb, un termini que sembla curtíssim atesa la ferocitat dels penya-segats (crisi econòmica, guerra d’Ucraïna, problemes de subministraments, carestia de la vida, canvi climàtic, fractura social...). Però el seu avantatge és que les expectatives són tan baixes, que fàcilment pot fer-ho millor del que s’espera d’ella, que és molt poc.
Truss és una liberal a ultrança amb una fe cega en el mercat, que ofereix solucions dels vuitanta als problemes del segle XXI, en la línia Thatcher i Reagan, buscant el creixement econòmic a còpia d’alleugerir la càrrega fiscal i regulacions. Ha promès que cancel·larà les pujades de les quotes de la Seguretat Social, els impostos verds i les taxes corporatives aplicades per Johnson per pagar els ajuts de la pandèmia. I ha suggerit que està disposada a anar encara més lluny i abaixar l’IVA d’una tacada un 5%. Els seus crítics diuen que atiarà encara més la inflació, dispararà el deute i és una barbaritat. “De tots els parlamentaris que he conegut al llarg de dècades –diu un veterà diputat tory– cap no és més a prop del
Si no vol ser flor d’un dia, ha de trobar una fórmula que abaixi el cost de l’energia per a empreses i famílies
Ha canviat d’opinió sobre el Brexit i fins i tot de partit, però és ferma en les seves conviccions liberals