La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un líder incorrecte i providencial
L’aparició de Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov es va interpretar per la gran majoria de soviètics i analistes occidentals com la ja soporífera successió lògica de la descomposició patent del règim. L’única diferència d’aquest “pagerol” vingut del sud de Rússia, de les terres de Stàvropol, amb accent camperol i maneres provincianes, comparat amb els seus decrèpits antecessors, era la seva relativa joventut.
Però molt aviat els va sorprendre, fins i tot els que el coneixien des que anava a la universitat, com per exemple Adam Michnik, i sobretot els perspicaços i sempre encertats analistes occidentals, pel seu discurs, entre el que és oficial i el que és nou, en què, de sobte, el que és quotidià xocava amb el que sovièticament és poc correcte.
Tal com explica Elvira Vail, la vídua del gran periodista Piotr Vail, un periodista nord-americà va demanar-li al principi del seu mandat: “Es diu que vostè consulta totes les qüestions importants amb la seva dona Raïssa”. El president, després d’un moment de perplexitat i enrojolament (no estava acostumat a aquest tipus de preguntes), va contestar: “Sí, és així”. “I per què?”, va voler saber el periodista. Gorbatxov va contestar: “Perquè l’estimo”.
D’altra banda, sent la literatura encara llavors un dels indicadors més fidels dels aires que es respiraven al poder –recordem l’aparició el 1962 d’Un día de Iván Denísovich, una novel·la breu i demolidora d’Aleksandr Soljenitsin–, la publicació d’El incendio (1985), de Valentín Rasputin, l’autor d’Adiós a Matiora, va ser una de les proves que alguna cosa estava canviant. En una vila s’incendia el magatzem en què es guarden les mercaderies que proveeixen el poble i tots els habitants lluiten per apagar aquell foc. L’amarga i reveladora sorpresa és que dins el magatzem, ja fumejant i socarrimat, s’hi guarda tot el que la gent corrent somia, però que no arriba mai a tenir: motocicletes, rentadores, etcètera.
Són sobretot els intel·lectuals els que adverteixen que expressions com perestroika (reconstrucció) eren la traducció gorbatxoviana de “reforma” (paraula tabú en el lèxic soviètic), o que la glàsnost (transparència informativa) era una tímida manera de parlar de llibertat d’expressió; és a dir, ja no es tractava de pura propaganda, com “Àtoms per a la pau” o “Amistat entre els pobles”, o “Visca la dona treballadora”, etcètera, sinó d’una realitat que tímidament apareixia sobretot a les revistes literàries i a les editorials.
L’aparició de films com, per exemple,
Arrepentimiento, de Tenguiz Abuladze, o Ven y mira d’Elem Klimov, o l’adaptació teatral i cinematogràfica de la novel·la Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov (de qui es van publicar el genial El mestre
i Margarida o La guàrdia blanca), la recuperació de pel·lícules censurades o el retorn de novel·les publicades a l’estranger, juntament amb Vida i destí, Los hijos de Arbat, El doctor Jivago, El general y su ejército, Las aventuras del soldado Chónkin o els cicles narratius de Serguei Dovlàtov i mil més. I és que en són una infinitat.
Es va tractar d’una autèntica allau per a la intel·lectualitat soviètica (i per als eslavistes del món), que va alimentar mil esperances i que ens va convèncer que la cosa anava de debò. Un dels exemples més coneguts va ser el cas de Vitali Xentalinski, que va aconseguir durant aquesta petita i breu finestra de llibertat rescatar d’entre els arxius del KGB manuscrits i expedients dels escriptors represaliats durant l’època soviètica. Mandelshtam, Akhmàtova, Platónov, Bulgàkov, Gumiliov, el mateix Pasternak i molts més van emergir d’entre els arxius de la Lubianka per aparèixer a les pàgines de revistes i llibres. Però de seguida van aparèixer veus enfrontades: uns creien que els canvis eren massa ràpids i d’altres, contràriament, massa tímids.
Recordo una primera publicació de Grossman en una revista acompanyada d’un estudi gairebé tan llarg com la novel·la ( Todo fluye) que rebatia els arguments heterodoxos de l’autor. La gent, esclar, llegia la novel·la, i ignorava les sàvies reflexions de... Era Volkogónov? Qui el recorda?
El més greu –un mal que perdura fins avui– és que la majoria de la gent, ancorats en camps i viles, i també a les petites ciutats –el que els russos anomenen “províncies”– ni llegien ni volien saber res dels doctors Jivago ni d’altres intel·lectuals d’origen jueu, ni els alegrava saber que els Relats de Kolimá o El primer círculo veiessin la llum. El que els preocupava era que ni tan sols poguessin vestir i enterrar dignament els seus morts, que haguessin de vendre els seus coberts, la vaixella i vells rellotges de paret aturats per poder menjar. Les llibreries de vell es van omplir d’obres completes de Lenin i Stalin, tot i que també de Txékhov i Tolstoi!
Els corresponsals d’aquells temps, dies, mesos, anys d’esperances i turments – Pilar Bonet, Llibert Ferri, Olga Merino, Rafael Poch, etcètera– han aportat un bon testimoni de les seves clarobscures impressions en els llibres i articles. Però a la fi va arribar el fallit cop d’agost del 1991 i, després del seu fracàs, l’inici d’una nova era.
El gran mèrit de Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov va ser el d’haver obert les portes cap a la democràcia i la llibertat tant a l’URSS com a la seva àrea d’influència. I res del que va passar abans o després –ni a Geòrgia ni a les repúbliques bàltiques ni a Àsia Central, etcètera–, i són incomptables els errors i crims comesos, la responsabilitat dels quals recau també sobre la gepa (“gorb”) de Gorbatxov, pot entelar per molts aquest pas de gegant que va fer Mikhaïl Serguéievitx.
Que després van venir les lleixes buides a les botigues, els preus embogits, els trets i les explosions, la fugida massiva de ciutadans, que “la nevera li va guanyar la partida a la tele”? És cert.
Però també és veritat que països sotmesos al domini soviètic van recuperar la seva llibertat, que milers de presos i represaliats, per desgràcia no tots, van veure les portes obertes de les seves presons, psiquiàtrics i camps de treball, que el món del pensament i de la creació van ser lliures del control sempre capritxós i ignorant de l’Estat, que una allau cultural de publicacions va inundar el país i un altre corrent de ciutadans fins aleshores tancats a la presó dels pobles que era l’URSS van poder sortir i veure el que molts d’ells anomenaven una vida “normal”.
Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov, amb la defensa dels “valors comuns de la humanitat”, el que es va proposar és tornar als exsoviètics això: una vida “normal”. És veritat que no ho va aconseguir durant gaire temps, que també va obrir les portes a petits dictadors i criminals com Putin, ja que no va arribar –ni ell ni Ieltsin– a jutjar i menys condemnar els autors dels crims del partit comunista. Però vist des d’avui, Mikhaïl Serguéievitx va ser un d’aquells éssers grisos de la nomenclatura que, de sobte, per un autèntic miracle de la genètica humana, en un moment crucial de la història soviètica, es va convertir en un individu que, per a sorpresa de tots i de manera providencial, va canviar el curs de la història.
“Pels intel·lectuals i els eslavistes va ser una allau; ens va convèncer que anava de debò”
“El més greu és que la majoria de la gent ni llegia ni volia saber res de Jivago”