De Macià a Aragonès

No és la sorpresa, al contrari. El més habitual és la divisió. El món independentista ha viscut etapes escasses de confluència estratègica i cooperació. El procés, entre el 2012 i el 2017, va ser una cosa semblant a la unitat, però tampoc cal exagerar: la competència perpètua i obsessiva entre els convergents (i les seves marques derivades) i ERC no va cessar en cap moment, ni en els dies en què el xoc amb l’Estat va ser més dur. Des dels temps de Francesc Macià, el més normal és la baralla entre sectors que es disputen l’estelada. El líder, l’Avi, va ser criticat de manera agra per Daniel Cardona i altres que no entenien la seva acceptació possibilista de la Generalitat el 1931.

Una altra cosa és el que ha passat a les bases del nou moviment independentista, que va viure jornades en les quals la foto de grup diluïa o esborrava les diferències entre partits i associacions. “L’1 d’octubre, els que defensàvem les urnes no ens preguntàvem quines sigles havíem votat”, repeteixen molts, i tenen raó. Però totes les cúpules polítiques han calculat els costos i beneficis electorals de cada pas fet durant el procés. Ho expliquen amb detall Oriol March i Joan Serra en un llibre aclaridor titulat Enemics íntims, sobre la desconfiança carregosa entre les forces que avui cohabiten al Govern.

La Diada d’enguany oficialitza i fa visible al carrer la divisió que hi ha des del primer dia al Gabinet autonòmic. En cap altre país no seria imaginable un govern enfrontat internament sobre l’assumpte més important de la seva pròpia agenda, però aquí va fent. El partit fundat per Carles Puigdemont ha fet una auditoria sobre el Govern i ha conclòs que així no pot continuar, i prendrà una decisió després del debat de política general, previst per a final de mes. És una forma encoberta de moció de censura que li munten a Aragonès els seus socis. Jordi Turull sembla avui atrapat en la narrativa de Laura Borràs, davant el neguit de consellers com Giró i Alsina, poc amics d’aventures.

En aquest context, que l’ANC pressioni el president de la Generalitat sobre la manifestació de l’Onze de Setembre, no és res únicament casual. A curt termini, les maniobres de Dolors Feliu, presidenta de l’entitat i exconvergent, semblen beneficiar Junts, ja que assenyalen ERC com l’actor que traeix les grans esperances, però hi ha un efecte diferit. A mitjà termini, com ha escrit Eduard Voltas, aquesta Diada prepara el terreny perquè l’ANC es converteixi en partit confluint amb alguns independents i el sector de Borràs, una vegada s’hagi escindit de Junts. Seria la reedició del Partit per la Independència, d’Àngel Colom i Pilar Rahola. En tot cas, l’ANC, que es pretenia transversal, està reduint el perímetre sobiranista amb un marcat biaix antipolític, essencialista i populista.

Aragonès no anirà a la manifestació de la Diada, és una decisió discutible, però amb ella demostra convicció en la seva estratègia i fermesa davant el xantatge dels que creuen que només hi ha una manera de ser independentista.

La Diada prepara el terreny perquè l’ANC es converteixi en partit integrant el sector de Borràs