De Lampedusa a Tocqueville

Volia reformar la URSS i ens queia molt bé. Simpàtic, desimbolt, una dona interessant, un físic entre pintoresc (la taca a la closca) i atractiu: totes les virtuts que agraden a la nostra opinió pública. Occident aplaudia Mikhaïl Gorbatxov. Margaret Thatcher deia que amb ell es podia parlar amb tota confiança. L’anticomunista Reagan va estar a punt de pactar amb ell el desarmament nuclear (bloquejat per la tecnocràcia d’ambdós estats). Només un president dels Estats Units se’l va mirar amb mals ulls: George Bush pare, exdirector de la CIA. Exponent dels sectors realistes del deep State, considerava que la Unió Soviètica era un factor d’ordre mundial (convenientment debilitada, això sí).

La caricatura benèvola que en aquells anys se’n va fer a Occident n’ha afavorit, ara que ha mort, relats molt idealistes. S’ha de recordar: Gorbatxov era comunista. I lampedusià: “Canviar per conservar el socialisme”. Ho va dir en un viatge a la Cuba de Fidel Castro, que no li va fer cas. Dos mots claus de l’època de Gorbatxov delimiten el seu projecte. No fa servir la paraula democràcia, sinó perestroika, que vol dir reestructuració. No fa servir la paraula veritat, sinó glàsnost, que vol dir transparència. No proposava un canvi, sinó succedanis.

La guerra freda havia arruïnat l’URSS. A moltes regions faltavan fins i tot el pa i la mantega. Calia desenverinar la guerra freda. Fomentar la concòrdia mundial per tal que la URSS pogués abandonar la ruïnosa cursa de les armes i rellançar l’economia. Aquest era el nucli estratègic de Gorbatxov. Per embolcallar-lo, proposava un “pensament nou”: abandonant la severa mescla de Marx i Lenin (i Hobbes!), sobre la qual es fonamentava el comunisme d’Estat, proposava una estilosa proposta de fraternitat mundial, extreta del manual de Rousseau, tant del gust de l’esquerra i el liberalisme occidentals.

Andrei Gromiko, gat vell, màxima autoritat del PCUS, va ser qui va defensar la candidatura de Gorbatxov davant del presídium. “No patiu, té ullals d’acer”. Eren ullals de fang. Occident va celebrar Gorbatxov tant com se’n va riure. Rousseau serveix per fabricar bells discursos, però la força regeix sempre les relacions internacionals. La força es va imposar: la URSS va explotar en trossets, va perdre els seus coixins territorials i els russos van viure molts anys a la intempèrie. Com temia Bush, el món es va desordenar. Ara hi ha guerra a Ucraïna, l’aperitiu de la gran confrontació entre la Xina i els EUA per reordenar el món.

Els opositors que Gorbatxov tenia al PCUS temien que passés el que va passar. Havien llegit L’Antic Règim i la Revolució d’Alexis de Tocqueville, on es formula una paradoxa que s’ha repetit moltes vegades: “El règim que és destruït per la revolució, és gairebé sempre millor (més benigne) que el que precedia, i l’experiència ensenya que el moment més perillós per a un mal govern sol ser quan inicia les reformes”. Encara que ho digui Putin, el fracàs geopolític de Gorbatxov és evident. Ell mateix el va admetre en aplaudir l’annexió de Crimea i defensar la invasió d’Ucraïna.

A propòsit de Gorbatxov, Joan Burdeus, el més brillant dels joves pensadors catalans, ha escrit al digital Núvol una reflexió en clau independentista. En contra de les tesis realistes, el cas Gorbatxov demostraria que “la història sempre s’acaba obrint a l’imprevisible”. Efectivament.

Però no s’atura. Tot seguit, la història s’escalfa i s’escalfa. La imprevisibilitat d’ahir està incendiant el món d’avui. ●

Encara que ho digui Putin, el fracàs geopolític de Gorbatxov és evident