Plora per tu, Argentina

Pot passar qualsevol cosa quan l’odi es naturalitza i es muscula al país més psicoanalitzat del món: com una pistola a la cara de Cristina Fernández de Kirchner. Pot passar fins i tot que el funest intent de magnicidi sigui considerat pels seus adversaris un muntatge bast perquè Fernández ingressi al martirologi demòcrata, perquè el tripijoc és així de pervers.

Les tragèdies arriben entre somriures. En les imatges, veiem un revòlver apuntant als pòmuls marcats de la líder. Aliena a les cinc bales que l’esperen, recull un llibre del terra i s’arregla els cabells. No hi ha espant ni por, encegada per la multitud que vocifera el seu amor per ella.

Per a la meitat dels argentins, la vicepresidenta és una encarnació d’Evita aggiornata i feminista. Una víctima del lawfare. Tant és que mengi el caviar a cullerades, desafiï l’edat amb energia i bòtox i exigeixi als seus seguidors un culte fervorós en ser encausada per corrupció. L’aclamen davant casa seva per acompanyar-la abans de ficar-se al llit, convençuts que la justícia està podrida: o és que aquests jutges no són els fills que van servir a dictadors salvatges com Galtieri i Bignone?

“Pena de mort per a Cristina”, va demanar el líder del bloc opositor, Junts pel Canvi, al conèixer-se la petició de la Fiscalia de dotze anys de presó per a ella. I va animar els seus, que el van secundar vociferant contra l’“euga”, fent el senyal de la forca i demanant una bala. Shakespeare va advertir que si les masses estimen sense saber per què, també odien sense fonament. Per això, la sembra del mal com a instrument polític cotitza alt entre els que volen convertir la ciutadania en militància, i la militància en masses subjugades, buides de pensament i paraula. Sobre aquesta catifa simbòlica l’assassí va obtenir el permís per matar. Només una carambola de l’atzar ho va impedir, però l’esquerda entre el “nosaltres i ells” s’ha fet encara més profunda. ●

L’esquerda entre el “nosaltres i ells” s’ha fet encara més profunda