Quan Barcelona va perdre la por

Hi va haver un moment, a la fi del franquisme, a Barcelona, en què de sobte gairebé tot era possible. Va ser un moment fugaç, a dues llums entre el declinar del règim i l’arribada de la democràcia. Les velles normes estaven caient en desús, per manca d’acceptació, i les noves encara no estaven escrites. El resultat va ser l’abolició de la rutina, la subversió de la normalitat. No érem conscients del privilegi que allò suposava, de la llibertat que teníem a l’abast de la mà, o vam trigar a ser-ne, i quan ens en vam adonar, aquell moment ja havia passat. Però mentre va durar van succeir coses que avui serien impensables.

L’exposició que, fins al 5 d’octubre, es pot veure als Espais Volart de Barcelona, Homenatge a Picasso, Vallauris 1972, en narra una. És una història que només es pot entendre en aquell context històric, i no únicament per l’agonia del franquisme i els espais d’indefinició que es van obrir de sobte, sinó també perquè eren temps de canvi a tot arreu. Eren els anys de la píndola i de la minifaldilla, dels Beatles i dels Rolling Stones, de les primeres revoltes d’estudiants, del

Make love not war. Eren uns anys en què ser jove –i en conseqüència inexpert– no era cap obstacle; al contrari, era un avantatge. Tothom de més de trenta anys era sospitós; si no volia ser arraconat pel tsunami del canvi, havia de demostrar la seva innocència.

El protagonista de la història narrada per aquesta exposició va ser un germà meu, el segon dels deu que som. El seu nom artístic és Santiago Palet –és el que va escollir quan va començar a pintar, agafant el nostre segon cognom en comptes del castellanitzat Casajuana–, i tenia vint anys, tres més que jo. Era director artístic d’una petita galeria d’art, el Taller de Picasso, ubicada en uns baixos del carrer de la Plata en què el pintor havia tingut el seu primer taller a Barcelona, i una nit de novembre de l’any 1971 un comando d’extrema dreta la va cremar. Era un atac contra la figura de Picasso, símbol de llibertat a l’exili, i una baula més d’una cadena d’actes vandàlics contra centres culturals relacionats amb la resistència antifranquista. Tot just acabava de tenir lloc l’atemptat contra la galeria Theo de Madrid i al cap de dos dies es va produir l’atemptat contra la llibreria Cinc d’Oros.

Feia més de trenta anys que l’únic que les víctimes del feixisme podien fer era acotar el cap i callar. El meu germà no va acceptar-ho. Aquest va ser el seu mèrit. Encara faltaven quatre anys perquè el dictador se n’anés plàcidament a l’altre barri; en teoria, el règim repressiu funcionava a ple rendiment; però per dins estava corcat. En comptes de resignar-se al paper de víctima, Santiago Palet va organitzar un moviment de desgreuge a Picasso. Era una manera de convertir-se en acusador. Sense pensar-s’ho gaire, va encarregar centenars de tapets a un convent de monges i els va enviar a tots els artistes i intel·lectuals que li van passar pel cap demanant-los si volien participar en un acte de resposta a aquell atac amb alguna petita obra executada sobre aquells tapets, que podien enviar-se per correu i, així, eludir la censura.

La sorpresa, el que avui hauria estat molt difícil d’imaginar, és que gairebé tots els artistes i creadors als quals ho va demanar li van enviar a correu seguit els tapets en qüestió amb dibuixos, pintures o textos de suport a Picasso. En molt poc temps, va reunir més de quatre-cents tapets signats pels artistes de més prestigi del moment i els va exposar a Vallauris, molt a prop d’on Picasso vivia (a Espanya era impossible).

Tothom volia col·laborar i tothom volia que la protesta no es limités als quatre noms habituals sinó que hi col·laborés tanta gent com fos possible.

Recordo vagament aquells dies. Amb el meu paupèrrim anglès del batxillerat, li vaig escriure una carta a Agatha Christie (que, com es pot veure a l’exposició per la resposta, no va tenir èxit). El meu germà ens feia riure explicant-nos com havia aconseguit parlar amb Salvador Dalí i ens mostrava, orgullós, els tapets que anaven arribant. “Mireu, aquest és de Rafael Alberti. ¿No sabeu qui és l’Alberti?”. No en teníem ni idea, és clar, ni érem gens conscients de la colossal botifarra al règim que estava organitzant.

Era un moment d’una gran efervescència cultural. Era la Barcelona dels vint anys de Joan Manuel Serrat, la Barcelona d’Espriu, de Ferrater i de Pere Quart, però també la del Pijoaparte, la de García Márquez i de Gil de Biedma, la Barcelona que l’editorial Seix Barral va convertir en capital de la literatura en llengua castellana, la de Tàpies i de Brossa, la de Terenci Moix i d’Ocaña.

La col·lecció és un curiós retrat del món de la creació artística d’aquells dies. La llista de participants és atuïdora: Joan Miró, Antoni Tàpies, Equipo Crónica, Modest Cuixart, Eduardo Chillida, Juan Genovés, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Benjamín Palencia, Antonio Saura, Alexander Calder, Victor Vasarely, Ernesto Treccani, Joan Brossa, Pau Casals, Buero Vallejo, Pablo Neruda... ¿D’on va treure les adreces? ¿Com aconseguia parlar amb els uns i els altres? ¿Com va ser capaç de muntar una campanya d’aquella magnitud?

Tot s’oblida; el temps ho esborra tot. Gràcies a l’esforç de Nadia Hernández Henche i el bon criteri d’Àlex Susanna, la Fundació Vila Casas, reunint i exposant els tapets, que s’havien anat dispersant, a més d’oferir-nos una visió molt peculiar del panorama artístic del començament de la dècada dels setanta, ha preservat la memòria d’aquell acte de resistència orquestrat per un galerista de vint anys.

És una història que diu molt sobre l’estranya naturalesa d’aquells dies: repressió, rebel·lia, mobilització, empenta artística, generositat. Barcelona estava perdent la por. ●

L’exposició narra una història de repressió, rebel·lia, empenta artística i generositat

Mané Espinosa