La Vanguardia (Català-1ª edició)
Criatures de La Cueva El local on anava Gabo a Barranquilla, emblema de la Colòmbia de Petro
Ja instal·lat el primer Govern d’esquerres de la història de Colòmbia, una visita a La Cueva a la localitat de Barranquilla té un altre gust. Bar-restaurant al centre d’aquesta ciutat de la costa caribenya, La Cueva és on el jove Gabriel García Márquez –que es va formar políticament a l’abric de la revolució cubana del 1959 i no va amagar mai les seves simpaties per l’esquerra llatinoamericana– s’ajuntava a mitjans del segle passat amb un grapat d’escriptors, periodistes i artistes conegut com el grup de Barranquilla. García Márquez va escriure La hojarasca durant aquells anys i va treure idees també per a la seva novel·la més coneguda, Cien años de soledad, escenificada a Macondo, ciutat fictícia inspirada en Barranquilla.
Destinació d’immigrants d’Europa i l’Orient Mitjà, molts de jueus, Barranquilla sempre s’ha vinculat amb les idees liberals o progressistes davant el conservadorisme catòlic i espanyol de Bogotà.
Un cop establert a Barcelona als anys setanta, García Márquez va tornar a Barranquilla per escriure-hi una part d’El otoño del patriarca, segons ha explicat Xavi Ayén a Aquellos años del boom.
A La Cueva, Gabo es reunia en llargues sessions etíliques abans de la visita obligatòria al bordell – vegeu la seva última novel·la, Memoria de mis putas tristes– amb figures de l’emergent moviment literari i periodístic de Barranquilla. El crític i periodista Germán Vargas, la llibreria del qual va ser reconvertida en La Cueva el 1954, el novel·lista Álvaro Cepeda Samudio, autor de Todos estábamos a la espera, i el columnista Alfonso Fuenmayor, que cada dia treballava llargues hores amb García Márquez a la redacció d’El Heraldo, abans de fer via tots dos cap a La Cueva.
Aquests eren els anomenats “quatre genets”, representats com els quatre tertulians a l’últim capítol de Cien años de soledad. L’altre incondicional de La Cueva –tot i que només bevia Coca Cola– era l’erudit llibreter Ramon Vinyes, el “savi català” a la mateixa novel·la, exiliat nat a Berga el 1882. Un altre català que no faltava mai a La Cueva era el pintor barceloní Alejandro Obregón, el seu mural, La dona dels meus somnis, encara adorna una paret.
La Cueva va ser reoberta el 2004 per iniciativa del periodista colombià Heriberto Fiorillo com a restaurant i local de debats, tertúlies, i actuacions de música. Acull cada any el lliurament del premi Nacional de Contes i organitza el Carnaval Internacional de les Arts. El local ha aconseguit sortir viu de la pandèmia i en un moment de relatiu optimisme a Barranquilla, que va votar massivament Petro, mira el futur amb ! " # $ % & ' * $ # + - # ' / 7; $ + < < ' = > ?@B? il·lusió. “Gabo i els altres estarien contents; hi ha per fi una proposta diferent del que ens ha estat manant des de fa 200 anys”, diu a aquest diari Carolina Martínez, directora de la fundació La Cueva, que va tornar a Barranquilla fa dos anys després d’una estada en institucions culturals a Madrid.
La gestació del realisme màgic colombià a les tertúlies de La Cueva va tenir lloc davant un fons d’extrema desigualtat social i violència endèmica –una guerra cruel entre liberals i conservadors en un període conegut com La Violència–, que encara no s’ha superat. Aquesta violència, i els seus orígens colonials i neocolonials, es repeteixen a l’obra del grup de Barranquilla. Cepeda Samudio ho denuncia a La casa grande, la seva gran obra sobre la matança policial de centenars de treballadors de les plantacions bananeres el 1928 a la Ciénaga, a l’altre costat de la llacuna. A La hojarasca i Cien años de soledad García Márquez descriu la mateixa atrocitat, obra intel·lectual de la multinacional bananera dels Estats Units, United Fruit, el seu paper en el cop d’estat el 1954 a Guatemala –sigui dit de passada– és el tema de l’última novel·la de l’amic-enemic de Gabo, Mario Vargas Llosa.
“Les idees que s’intercanviaven a La Cueva als anys cinquanta continuen sent les mateixes; una obra emblemàtica d’Alejandro Obregón que va guanyar el premi nacional d’art el 1962 es diu La Violencia”, diu Martínez en una taula de l’emblemàtic local. D’aquí la il·lusió pel compromís del nou govern per implementar l’acord de pau després d’anys de paràlisi.
Encara que fos només per vanitat, García Márquez hauria sentit satisfacció amb el resultat electoral. Petro és un fanàtic de la seva obra. Insisteix que sense haver llegit Cien años de soledad als 14 anys no s’hauria llançat mai a la lluita de la guerrilla M19, cinc
La victòria de Petro revifa l’activitat cultural entorn del local que freqüentaven Gabo i els seus amics
anys després. Nascut el 1960 a Ciénaga de Oro, a 80 quilòmetres del Carib, explica a la seva autobiografia que “la lectura de Cien años de soledad em va semblar màgica perquè em recordava la costa caribenya, vaig començar a conèixer les arrels de la meva família”.
El seu àlies a la guerrilla era Aureliano Buendía, un dels personatges de la novel·la (un altre nom emprat pels guerrillers era Melquíades). Alumne de la mateixa escola que Gabo (la catòlica San Juan Bautista de La Salle a Bogotà), Petro i els seus col·legues van crear un grup d’homenatge a García Márquez, contra la voluntat dels capellans que amagaven que l’escriptor va estudiar-hi, a causa de les seves idees polítiques.
Al final del discurs de presa de possessió presidencial, Petro va esmentar l’última frase de la gran novel·la del premi Nobel: “...porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la Tierra”. “Hoy empieza nuestra segunda oportunidad”, va afegir Petro. ●
El compromís esquerrà, l’alcohol i els bordells van unir l’anomenat ‘grup de Barranquilla’