Escriptor, publica ‘Colombian Psycho’

Santiago Gamboa

No només és Disney amb el seu

Encanto. Colòmbia té en els seus escriptors literaris una punta de llança que desperta l’interès internacional cap a un país que serà, aquest any, el convidat a la fira Liber (del 5 al 7 d’octubre a Barcelona). Santiago Gamboa (Bogotà, 1965) n’és un dels millors exemples: a la seva darrera obra, Colombian Psycho (Alfaguara), retrata amb ritme els sotracs que reben l’ànima i el ciutadà colombians, un còctel en forma de novel·la policíaca que té de tot: sang, literatura, sexe, música, substàncies... i reflexions metaliteràries. Es tracta del segon cas del fiscal Edilson Jutsiñamuy, a qui torna a ajudar la seva amiga, la periodista freelance Julieta Lezama. L’autor respon per telèfon des de la seva casa d’estiueig a Roma.

Tan dures són les presons colombianes? És tan fàcil passar missatges i tota mena de productes als reclusos?

Fa broma? Hi ha segrestos que es preparen a les presons i no només això: als segrestats se’ls emporten a la presó, on els amaguen. Sobre aquesta base, el següent que li expliqui és totalment creïble. També porten gent a la presó per ser assassinats allà i després els piquen i els boten per les canonades. Allà hi entra i en surt de tot! Una de les coses que el nou govern té previst és canviar això.

Un dels personatges és l’escriptor Santiago Gamboa.

Aquest era un element interessant, per confondre i enriquir. Vaig voler que fos un escriptor i vaig pensar primer en algun dels meus col·legues: Héctor Abad Faciolince, Mario Mendoza... Quan vaig entendre que li passarien coses no molt agradables, m’hi vaig posar jo.

Com han canviat els seus personatges, el fiscal i la periodista?

El fiscal Jutsiñamuy és el mateix, un home gran, solitari, meditabund, molt concentrat en la seva feina, que en aquest cas té una aventura amorosa a Panamà. La Julieta s’endinsa en la seva crisi personal, amb la seva relació amb l’escriptor Gamboa, però s’enfronta a coses més perilloses que abans, estan a punt de matar-la. Aquí es parla dels anomenats falsos positius, els 6.402 civils assassinats, sense cap judici, per l’exèrcit colombià...

...sota el mandat presidencial d’Álvaro Uribe.

Va convertir Colòmbia en un país de novel·la negra. Uribe té 270 processos per matances, assassinats directes, paramilitarisme... La seva situació legal i processal és complicadíssima. Amb Gustavo Petro, Colòmbia ha tornat a l’entusiasme anterior al plebiscit de pau, però Uribe continua rebent suport de molts colombians.

I de Vargas Llosa.

Això no ho he entès mai, només sé que està pèssimament aconsellat. Estic segur que si sabés la realitat d’Uribe, tot el que té amagat a l’armari, com ho sabem a Colòmbia, mare meva!, no faria aquestes coses. Els qui admirem tant l’obra de Vargas Llosa ens desentenem dels seus plantejaments polítics, de tot el seu suport electoral a personatges com Bolsonaro o Keiko Fujimori, els seus extraviaments polítics són tremendament evidents.

La Johanna, l’ajudanta de la Julieta, és una exguerrillera.

Una desmobilitzada. Hi reflecteixo les fortes divisions de classe,

Colòmbia és la terra dels esmorzars, ja ho sap, la gent es lleva a les cinc del matí, l’hora més costosa de la ràdio és entre les sis i les vuit, quan tothom està assegut en un automòbil en un embús. Tots fem esmorzars de feina. A Espanya es comença a les nou i a un colombià això li sembla incomprensible, molt tard. A les universitats hi ha classes a les set del matí.

Certs detalls... són una concessió a la novel·la negra clàssica?

Més aviat hi ha una estricta feina de documentació. Les mecàniques del crim són exactes, hi ha persones que han estat picades com vedells. Hi ha les casas de pique, que és on tallen a trossos la gent, perquè sigui més fàcil després emportar-se’ls o per intimidar els següents. Al teu enemic li mostres això, aquestes cases de tortura amb els cossos, i l’espantes molt. És el mateix que quan, als Carpats, es deixaven els cadàvers empalats per terroritzar l’enemic.

Arriba a una precisió sorprenent: diu que les decapitacions no són colombianes.

Colòmbia s’ha esplaiat molt en la crueltat, però no ha arribat a certs nivells amb la decapitació, generalment mexicana, com una vegada que van deixar un automòbil aparcat en una cantonada amb 18 caps en bosses. A Colòmbia hi ha una mica més de pudor, a Mèxic venen dels asteques i la revolució. Decapitem molt menys, tot i que els càrtels i els paramilitars han fet servir les motoserres de les tales d’arbres per retallar braços i cames a fi d’obtenir informació. Una cosa genuïnament colombiana és també el tall de franel·la, nascut als anys cinquanta, que consisteix a tallar el coll a algú i per l’esquerda treure-li la llengua com si fos una corbata.

Per què la investigadora és periodista?

Perquè, al meu país, els veritables detectius són els periodistes. La justícia arriba tard i els que es juguen la vida i fan les denúncies més ben sustentades són els periodistes. Per això la premsa aquí és molt poderosa. És més fàcil aconseguir una cita amb un ministre que amb el director d’un mitjà. Un director de diari és com un Borbó, un ministre és qualsevol. ●