Jugar per dins i per fora

L’argot dels especialistes ha imposat les expressions “jugar per fora” i “per dins”, referides als moviments que fan els extrems per aproximar-se a l’àrea rival. Això és el que crec haver entès, perquè en realitat només fingeixo que sé de què parlen. L’argot del per dins i per fora és una escala social: permet acumular prestigi tertulià, bé sigui domèstic (sobretaules, barbacoes, barres de bar), bé sigui professional. Als que vam ser educats en un futbol sentimental en què als equips encara hi havia més jugadors que tècnics (perdó: staff), ens costa assimilar aquesta manera de parlar. Que un extrem hagi de jugar “per dins” i “a cama canviada” em fa patir. M’imagino els pobres Jairzinho o George Best desmuntant-se les cames i acceptant una disciplina castradora.

Avui s’accepta que l’argot és un llenguatge tècnic que modernitza la percepció del joc i en millora la competitivitat. Després, la realitat et sorprèn. Veus que Dembélé, més que per fora o per dins, juga a desobeir i a sorprendre’s a ell mateix. Tant és així que de tant en tant comença per fora, acaba per dins, torna cap a fora i, posats a crear, decideix xutar com si executés la transformació d’un assaig de rugbi. Dembélé deu ser l’extrem de cames canviades de Shrödinger: juga simultàniament per fora i per dins.

I Sevilla? Al Barça el va salvar Ter Stegen, que va evitar que els primers embats del Sevilla fructifiquessin. La diferència entre el Barça actual i els de l’últim lustre és que l’actual ha fitxat jugadors que no s’han empeltat dels mecanismes de la decepció (ADN?) que arrossegàvem. Jugadors que, com Robert Lewandowski, entenen que la millor manera de celebrar que tens un gran porter és correspondre-li no fallant els gols que et toca marcar. Aquest és un principi ancestral, poc susceptible de ser reduït a bla-bla-bla. Josep Maria Minguella sempre ho repeteix: l’èxit comença amb un bon porter i un bon davanter centre. Per les noves generacions: davanter centre és una figura mítica del futbol ortodox. La idea és que sigui ràpid, que remati bé de cap i, si pot ser, amb les dues cames i que tingui capacitat d’intimidar els rivals. Si, a més a més, té tècnica i talent, la quantitat de problemes que acaba solucionant és proverbial. A causa d’una loteria miraculosa, el Barça va haver de convertir els davanters centre en guarnició per acompanyar Messi, que, sense ser davanter centre, marcava el doble o el triple de gols que el millor davanter centre. Aquest miracle va provocar que la ciència s’hagués d’inventar la figura del fals 9. Si el fals 9 fos un paquet, a ningú no se li hauria acudit inventar-lo però, tenint Messi, necessitàvem una coartada que en justifiqués l’omnipresència.

De fet, el fals 9 és una perversió retòrica de la figura del 9. Explica la llegenda que Messi no s’acabava d’entendre amb Zlatan Ibrahimovic i que un dia va obrir la porta del despatx de l’entrenador Josep Guardiola, li va dir “Mister, quiero jugar de 9” i se’n va anar sense esperar una resposta. La resposta va arribar quan el Barça va traspassar Ibrahimovic. Com que és una llegenda, podem especular sobre què hauria passat si Lewandowski i Messi haguessin jugat junts. I aleshores entendríem que jugar per dins o per fora no és rellevant pels que saben jugar per tot arreu.

El fals ‘9’ és una perversió retòrica de la figura del ‘9’ de tota la vida

AFP Ousmane Dembélé