Xavi i el llegat de Luis Aragonés

Si un entrenador va marcar emocionalment Xavi Hernández, va ser indubtablement Luis Aragonés. Tret d’unes poques excepcions, no s’ha sentit cap deixeble parlar malament de l’anomenat Savi d’Hortaleza. Bé, tret del brasiler Romário, a qui obligava a mirar-lo als ulls quan li parlava, quan tots dos van coincidir durant un breu període al València. Poc després, Baixinho el qualificaria d’imbècil.

Del veterà exseleccionador sempre es va destacar com a principal virtut anar de cara i no enganyar els seus futbolistes, cansats del doble discurs de tants tècnics que els enganyaven amb una infinitat de mitges veritats. Xavi va poder viure molt de prop com Luis va haver d’aguantar una campanya mediàtica cruenta, especialment per part de la premsa filomadridista que cobreix alhora l’actualitat de la selecció, quan va decidir prescindir d’una icona blanca com Raúl. Una decisió que marcaria tot un relleu generacional a la roja, en què Xavi, Iniesta, Puyol, Villa, Silva, Fernando Torres i fins i tot Iker Casillas van passar poc o molt a liderar l’equip que acabaria fent història per encadenar els títols a dues Eurocopes i el Mundial, amb la posterior tutela de Vicente del Bosque.

Quan fa poc menys d’un any Xavi va agafar el relleu de Koeman a la banqueta del Camp Nou, hi havia el dubte de si era el moment idoni d’apostar pel de Terrassa per gestionar un vestidor tan complex com el barcelonista, on havia de conviure amb una sèrie de vaques sagrades amb qui tenia una relació estreta pel llarg temps en què van coincidir com a futbolistes. Dubtes alimentats per les mateixes indecisions de Laporta, que havia negat diferents vegades veure’l prou rodat per convertir-se en el tècnic del Barça.

Després d’una primera mitja temporada de transició, en què era imprescindible classificar l’equip per a les posicions de la Champions League, una cosa que es va obtenir amb certa folgança, per al present exercici va anar de cara (com havia après de Luis) i sense embuts va advertir, especialment Gerard Piqué i Jordi Alba, de la pèrdua de minuts que tindrien en les alineacions.

Per fi, després de molt de temps, la meritocràcia tornava una altra vegada al vestidor barcelonista. Aquell en què Xavi era capaç de fer entrar en raó Messi, quan Leo tenia algun dels seus rampells i es creuava amb l’entrenador, fins al punt de no anar a algun entrenament. Llavors arribava la trucada oportuna del màquina perquè l’astre argentí es tornés a unir al grup. Una cosa que ni Guardiola ni Luis Enrique es veien capaços de fer, però Xavi sí. Perquè ho va aprendre de Luis Aragonés.