La vida passa volant

En Benno ha escrit les seves memòries, La vida pasa vo

(JDB), impulsat pel trauma de portar al seu primer dia de guarderia un net, a qui en Benno li fa dir: “Em dic Max, però al meu avi, amb les seves ‘dèries’ sefardites, li ha agafat per dir-me Moshon. Afortunadament, ningú no li fa cas”. En Benno ha escrit per si algun dia els seus nets o els fills dels seus nets volguessin saber més d’ell: “Vull deixar unes pistes sobre la meva vida... i animar-los perquè sempre intentin gaudir de la vida”. La seva nora Berta l’ha ajudat en la tasca, i ella m’ha escrit per convèncer-me que la vida d’aquest home permet donar un cop d’ull al món d’ahir: malgrat les seves dificultats, preval la mirada que la vida val molt la pena. I per això em citen Pau Donés: “La vida és un ara, la vida és un regal”. ser confrontat, i que l’hem de confrontar.

Què li va passar a la seva família?

Jo tenia tres anys quan el meu pare, sotmès a treball esclau, va haver de donar-me en adopció a Moni i Susi, matrimoni amic. I vaig oblidar el meu pare biològic.

Quina injustícia per a aquell home.

Després emigrem a Turquia, d’allà a Palestina, i d’allà a Barcelona, el 1947.

Per què Barcelona?

Un tiet meu havia vingut abans.

Era la Barcelona de postguerra.

Millor que Bulgària sota les bombes i l’antisemitisme.

I Palestina?

Se’m va enganxar l’esperit sionista, m’hi volia quedar, però amb vuit anys...

Vivien com a jueus a Barcelona?

Formàvem comunitat, sí, i celebràvem les festivitats jueves importants. Però a casa no érem religiosos.

Sentia el nacionalcatolicisme?

Recordo que dissabte sant, a les dotze del migdia, la gent sortia als balcons a “matar jueus” amb estrèpit de cassoles i xerracs. Jo mateix “vaig matar-ne” uns quants!

Els pares li van preparar el casament?

El 1954 obren la primera sinagoga a Espanya des del 1492, al carrer Avenir. Ens animaven a anar a la sala de festes de dalt: allà m’enamoro de la Sarit, avui la meva dona.

Enhorabona.

Vaig estudiar enginyeria informàtica a Tolosa de Llenguadoc, i vaig tornar quan el meu pare agonitzava.

El seu pare adoptiu.

Per a mi, el meu pare: només en morir em van explicar la veritat, que era fill adoptat.

Qui l’hi va explicar?

La meva mare, banyada en llàgrimes, perquè guardar el secret havia estat molt dur. La que jo sempre vaig prendre per una cosineta, ara resultava que era la meva germana, que vivia en un quibuts a Israel.

I el seu pare biològic, què?

També vivia a Israel, s’havia tornat a casar. El vaig conèixer als meus 28 anys, el 1967, i estava ja malalt i abatut: no vam saber establir comunicació...

Transmet vostè la tradició sefardita?

Els explico coses als meus nets, sí.

En españolico?

Queden frases: “Esta gatada no estaba en tefté” (aquest imprevist no era a l’agenda).

Una altra.

“El que se kema en la chorba (sopa) asopla en el yogur”, és a dir, fuig de l’aigua freda.

De què fuig vostè?

De la tristesa: he volgut ser alegre en qualsevol circumstància, i des de jove fins avui he procurat aprofitar aquesta vida.

Tinc 83 anys. Vaig néixer a Sofia (Bulgària) del 1939, en una família sefardita de parla judeoespanyola. Soc enginyer informàtic. Estic casat amb la Sarit des de fa 55 anys, tinc tres fills i sis nets. Política? D’esquerres no dogmàtic. Creences? Soc un jueu ateu. La vida és un ara, és un regal