La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els conservadors britànics elegeixen Liz Truss com a successora de Johnson
Es van complir els pronòstics i va derrotar Rishi Sunak, exministre d’Economia
Gordon Brown, David Cameron, Theresa May, Boris Johnson... Des de la crisi financera del 2008, amb el Brexit pel mig, la història dels últims primers ministres britànics és la història d’altres fracassos, uns més fulminants que d’altres. I ara és el torn de Liz Truss, des d’ahir nova líder britànica, elegida pels militants conservadors després de la decapitació del seu predecessor, en un procés qüestionablement democràtic (ho ha decidit menys d’un 0,3% de la població).
A les 12.37 hores, un dia temperat i assolellat de finals d’estiu, Truss, actual ministra d’Afers Exteriors, es va convertir oficialment en líder tory, amb una clara –tot i que més ajustada del previst– victòria sobre el seu rival, l’extitular d’Economia Rishi Sunak (81.326 a 60.399). Les bases conservadores han apostat per ella com una versió contemporània i una mica mitològica de Thatcher, perquè compleix la majoria de requisits que s’exigien per al càrrec: fe cega i incondicional en el Brexit, el lliure mercat i el capitalisme neoliberal, disposició a abaixar els impostos sigui com sigui, promesa d’enterrar les lleis i regulacions de la Unió Europea que encara segueixen vigents i hostilitat envers Brussel·les, sobretot pel que fa a la qüestió de l’Ulster.
Per l’ambiciosa Truss, de 47 anys, que es va canviar de partit (dels liberals demòcrates als tories) i va passar de criticar el Brexit a donar-li suport amb la fe dels conversos, és la culminació d’una cursa política i d’un viatge personal ple de revolts i sotragades. Promocionada originalment per Cameron, Theresa May no va tenir prou autoritat ni força per desfer-se’n, i Johnson va tornar a donar-li impuls com a premi per la seva lleialtat. Ha ocupat cinc carteres diferents, sense brillar de manera especial en cap, però aprofitava per fotografiar-se amb la Union Jack allà on anava, i penjar les fotos a les xarxes socials com a mostra del seu patriotisme. Els seus sobrenoms són Queen Liz i la reina d’Instagram, i els seus enemics la desacrediten com
“una versió del tot a cent de Johnson”.
És hiperactiva, molt treballadora (al contrari que Johnson), però no empàtica ni bona oradora, propensa als malastrucs. Té un cercle de col·laboradors íntims format al llarg dels anys que tindran un paper destacat al nou govern. Si hi ha algun problema, no té por d’explorar les idees més radicals o forassenyades. El seu caràcter impulsiu li sol crear problemes, com quan fa poc va dir que no quedava clar si el president francès Macron era amic o enemic de la Gran Bretanya, o quan va plantejar abaixar el sou de les infermeres i funcionaris de les regions pobres del nord d’Anglaterra per reduir despeses, malgrat l’augment brutal del cost de la vida. Opera de manera col·legiada i delega, i quan pren una decisió ningú pot fer que se’n desdigui.
Al primer discurs després de l’anunci de la seva victòria, Truss es va adreçar només als votants conservadors i va repetir els seus quatre manaments: llibertat, responsabilitat individual, control de les pròpies vides, Estat petit i impostos tan baixos com sigui possible. Va insistir que un “no s’ha d’obsessionar per la redistribució de la riquesa i el creixement econòmic és més important”. Va fer una apologia de Johnson, però l’audiència no li va respondre i va aplaudir només tímidament després d’una llarga pausa. Un començament no gaire brillant.
El desafiament immediat és la crisi energètica, i fonts del seu en
Va obtenir un 57,4% dels vots davant un 42,6% del seu rival, un triomf més estret del que s’esperava
Al primer discurs va prometre més llibertat i responsabilitat individual, i menys impostos i Estat
torn han estat negociant amb els líders empresarials els termes d’una congelació dels preus del gas i l’electricitat. La perspectiva de factures mensuals de més de 600 euros significaria el tancament de pubs, comerços i tota mena d’empreses, i que moltes famílies o no podrien pagar-les o haurien d’escollir entre passar fred i menjar. Després de gastar 400.000 milions d’euros en els ajuts de la pandèmia, el Tresor haurà de trobar 100.000 milions més, malgrat que el deute públic ja és un 105% del PIB. Un terreny molt perillós.
Brown va pagar el preu de la crisi financera i el desgast del laborisme, el Brexit va destruir Cameron i May, i Johnson es va autodestruir a ell mateix amb els seus excessos i les festes il·legals a Downing Street. Liz Truss té dos anys i mig fins a les pròximes eleccions per derrotar els monstres de la guerra d’Ucraïna, l’expansionisme de Putin, la inflació, el cost de la vida i l’estat deplorable de la sanitat pública. Això si només s’esmenten els que fan més por... ●