Anacrònic impost del patrimoni

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

L’impost del patrimoni s’ha convertit en un anacronisme. Regeix a tot Espanya però és un impost cedit i la majoria de comunitats autònomes el bonifiquen, algunes fins al 100%, com és el cas de Madrid. Únicament s’aplica completament amb tota la contundència a Catalunya. El resultat és que els contribuents catalans paguen gairebé la meitat, en concret el 45%, de tota la recaptació sobre el patrimoni que es fa a Espanya. Són 82.465 persones que van tributar 546 milions d’euros el 2020, segons les dades de l’Agència Tributària publicades ahir. Els contribuents madrilenys a qui els correspondria pagar l’esmentat impost, en canvi, es van estalviar 992 milions d’euros. Entre el 2014 i el 2019 els contribuents catalans ja van pagar un total de 2.900 milions mentre que els residents a Madrid, en canvi, es van estalviar com a mínim 5.200 milions. És evident que aquesta disparitat, al marge de qualsevol altra consideració, és injusta.

És cert que si a Catalunya es paga l’impost del patrimoni és perquè la Generalitat ho vol així, ja que podria fer el mateix que la comunitat madrilenya. Però el Govern considera que els ingressos que genera es necessiten per cobrir les deficiències que té l’actual sistema de finançament autonòmic i que penalitzen especialment Catalunya. Cap partit polític, excepte el Partit Popular, no ha plantejat tampoc cap alternativa en la matèria.

La polèmica sobre l’impost del patrimoni s’arrossega des de fa anys, no només pel dúmping fiscal que fa la comunitat madrilenya sinó perquè es tracta d’un tribut que hauria de desaparèixer segons la majoria de fiscalistes. En molts països europeus fa temps que es va anul·lar. A Espanya la qüestió està aparcada, en espera de la reforma fiscal que hauria de fer el Govern central –i que no fa– sobre la base del dictamen de la comissió d’experts creada en el seu moment.

En lloc de plantejar la desaparició de l’impost del patrimoni l’esmentada comissió d’experts seria partidària d’introduir per llei l’obligació que les comunitats autònomes apliquessin un tipus mínim per reduir l’impacte del dúmping fiscal. Aquesta actitud està en consonància amb el que s’ha proposat també des de la Generalitat, ja que contribuiria a corregir desequilibris lesius per a Catalunya, com és la fugida d’inversions cap a Madrid. Però des de la Generalitat, a més, es van proposar reformes per incrementar la recaptació per l’impost esmentat, com seria eliminar el topall conjunt de tributació amb l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF) i, així mateix, endurir la fiscalitat sobre els accionistes de les empreses familiars. Penalitzar aquest col·lectiu empresarial, que constitueix la base del teixit productiu existent a Catalunya, seria, malgrat això, molt negatiu per a l’economia catalana.

Tot això va en contra de l’opinió majoritària dels experts fiscals que, al marge del dictamen de la comissió, és favorable a l’eliminació de l’impost del patrimoni. Entre altres coses perquè suposa una doble tributació, ha quedat obsolet i castiga especialment aquells ciutadans de classes mitjanes que han optat per l’estalvi. Tant és així que el Partit Popular, a instàncies de la patronal catalana Foment del Treball, va presentar en el seu moment un recurs d’inconstitucionalitat contra aquesta figura fiscal.

La intenció de gravar les grans fortunes que s’amaga rere de l’impost esmentat, a més, és més voluntariosa que efectiva, ja que propicia una eventual evasió fiscal. Aquesta és una altra de les raons per les quals no s’aplica en la majoria dels països europeus. Mantenir a Catalunya l’impost sobre el patrimoni, i a més endurir-lo, és una estratègia equivocada perquè castiga la competitivitat fiscal i, amb això, la inversió, l’ocupació i el creixement. ●

Catalunya va en contra de la tendència general de suprimir el tribut