La carrera científica

El Congrés ha aprovat una reforma de la llei de Ciència de l’any 2011, i a Catalunya aviat s’aprovarà, esperem, la primera llei de la Ciència catalana, un pas endavant important. Ara bé, les lleis no determinen completament la configuració del domini que regulen. Són marcs on es despleguen polítiques més concretes. Normalment, i aquest és el cas, resta molt marge per configurar el domini. En aquest text em concentro en la política envers la carrera científica dels investigadors. El sector públic és l’actor principal en el món de la recerca i, per tant, la seva opció política és decisiva.

A títol personal –però crec que concordant amb les experiències internacionals, les recomanacions de la UE i l’opció central de les universitats i els centres de recerca de Catalunya– propugnaria el model de carrera científica que comença amb el doctorat, continua, en el nostre entorn o més enllà, amb una posició d’investigador postdoctoral (postdoc) que pot durar entre quatre i sis anys, i a partir d’aquí supera la visió d’una piràmide en què la base són els postdocs i el cim són els investigadors consolidats. Si insistim a veure només postdocs i consolidats, la piràmide és inevitable perquè els laboratoris funcionen amb un director investigador consolidat i un estol, sovint nombrós, de postdocs. El que hem de visualitzar és un prisma: a la base hi ha postdocs, però a mesura que les carreres progressen es diversifiquen en una varietat de trajectòries. El contingent no es fa més petit i la cursa no és una competició de centenars de persones per desenes de posicions, i que acaba amb els inclosos i els exclosos, sinó un procés d’autoselecció entre oportunitats múltiples, totes al mateix nivell: investigadora a una empresa establerta; promotor científic d’una start-up; investigadora aplicada en un centre tecnològic; educador d’ensenyament mitja; gestor de recerca; comunicadora científica; servidor públic; consultora; investigador, i/o professor, consolidat en un centre de recerca o en una universitat.

Propiciar aquest model de carrera és el que ens convé perquè, entre altres virtuts, és una forma enormement efectiva de concretar el discurs de la transferència de coneixement. Les universitats en fan amb patents, assessoria i spin-offs. Però la seva contribució fonamental són els bons professionals que alimenten l’economia i el sector públic. Doncs bé: hem d’apujar el llistó i aconseguir que també hi hagi transferència de doctors i postdocs. Us ben asseguro que fertilitzar l’economia, l’educació o el sector públic amb postdocs –és a dir, amb gent a la frontera dels coneixements científics i tècnics– seria una política de transferència intel·ligent i molt productiva. Molt superior, per exemple, a deixar una multitud d’investigadors ben formats aparcats i empobrits de mitjans a centres de recerca públics.

Les polítiques públiques poden propiciar aquest model de carrera amb incentius als investigadors a preparar-se per fer el salt des del laboratori, amb incentius a les empreses per contractar-los –el programa de doctorats industrials de la Generalitat és un bon precedent– o amb la valoració del doctorat i l’experiència postdoctoral als concursos i oposicions del sector públic.

En resum: no us sembla que seria una forma òptima de gestionar el talent que podem retenir o atraure? Si les persones transfereixen coneixement, per què no transferim les persones? ●

Fertilitzar l’economia, l’educació o el sector públic amb postdocs seria intel·ligent i productiu