Truss i el viure de rendes

Si no fos pels anglòfils, la mitomania que suscita Winston Churchill i el God save the Queen, la Gran Bretanya seria la inquilina de l’edifici que s’ha begut l’enteniment i sempre rega les plantes just quan la gent passa per sota.

Des del laborista Gordon Brown, quinze anys enrere, el Regne Unit supera àmpliament Espanya, per exemple, en primers ministres incompetents, cínics i propensos a la destrossa (Cameron i Boris Johnson) o la fotesa (May), dissimulada per una bona oratòria –i en anglès natiu!– i uns decorats imponents, encara que els protagonistes de la funció semblin entossudits a convertir-los en cartó pedra.

La successió conservadora reforça la impressió de viure de rendes que dona el 10 de Downing Street. La nova premier, Liz Truss, s’agafa al passat gloriós quan evoca Margaret Thatcher, oblidant que la Dama de Ferro no hauria canviat mai tan fàcilment de bàndol en una qüestió de principis elementals com el Brexit.

Les conviccions polítiques ja duren tan poc a Londres com a Madrid, Atenes o Roma, cosa que enfonsa un dels fonaments de la religió anglòfila (a diferència dels llatins, els líders britànics no enganyen, són rectes i clars).

La palma del disbarat se la va emportar David Cameron, el Peter Sellers de la política del segle XXI. El nostre heroi, quinta essència del britànic educat, va convocar alegrement dos referèndums per baralles de partit –per què no en van celebrar mai un a Irlanda del Nord?– i mireu el panorama: Escòcia continua insatisfeta i els serveis públics empitjoren malgrat el conte que fora de la UE revertirien milions de lliures. Els britànics no van ser tan llestos com se’ls suposava, en part per la seva atracció pel passat (els pensionistes decideixin el futur d’un país només passa quan convoques un referèndum, com qui es juga als chinos un cafè).

Els governs no determinen el rumb de les societats al cent per cent i la Gran Bretanya, com també el Japó o Itàlia, sempre amb crisi de govern, continuarà sent una nació potent (City obliga). Però menys admirable i admirada que al segle XX. ●

El valor de la paraula ja dura tan poc a Londres com a Madrid, Atenes o Roma