El verí de la inseguretat

Dels múltiples factors que poden incomodar la vida dels ciutadans, n’hi ha un que intranquil·litza especialment el resident: la inseguretat. Barcelona ha incrementat els últims anys aquest degoteig incessant de casos que minen la moral de qualsevol. Els que volen instal·lar el missatge que Barcelona és una ciutat extremament segura i que no hi ha motius per a la preocupació esgrimeixen arguments com que viure als nostres carrers no té res a veure amb els riscos d’altres ciutats del món. És cert. Però també que la sensació d’inseguretat al carrer és superior a la que es tenia fa uns anys.

Robatoris, furts, atracaments violents, temptatives d’homicidi, assassinats al més pur estil Narcos a Medellín... Els últims temps s’ha anat gestant un caldo de cultiu amb un assortiment molt variat d’opcions que han afectat ciutadans de tot tipus i condició. Quan caminar pel carrer és un exercici constant de tensió per evitar que et robin el rellotge o la cartera, espanta els més febles. Quan el risc està en l’estrebada de bosses de mà, afecta dones, especialment les que ja tenen una edat en què caure a l’asfalt és altament perillós. Si del que es tracta és d’un tiroteig en ple carrer com el que va posar fi a la vida d’un dominicà aquest cap de setmana a Sant Martí, espanta el veïnat a qui toca de prop el crim, encara que la víctima probablement fos escollida per una venjança. I, per descomptat, quan el problema és que t’entri a casa gent preparada per delinquir i agredir,

s’ha estat massa bonista amb el delicte, i s’ha atrinxerat a la ciutat; és un mal silenciós i letal

com va viure el ja exblaugrana Aubameyang, i com han patit desenes de propietaris anònims que han estat víctimes de lesions i robatoris, llavors la quadratura del cercle es fa realitat.

Barcelona sempre ha tingut un coqueteig intens amb el delicte, però ara a molts ciutadans els fa la sensació que hi ha hagut una permissivitat excessiva per part dels governants per activar la resposta policial i legal a tants excessos.

Tenim magnífics cossos policials, però cal donar-los instruccions i claredat legal per poder actuar. Cal reformular lleis perquè deixin de ser tan garantistes amb el delinqüent. És necessari abordar de debò el caos de la multireincidència... i fa més de 30 anys que estem així. És imprescindible una regulació clara per evitar que algú t’ocupi la casa sense que hi hagi conseqüències i que l’única manera d’arreglar-ho –i, per descomptat, no és el camí– sigui a cop d’arma per part del propietari vexat. S’ha estat massa bonista amb el delicte, i s’ha atrinxerat a la ciutat. És un mal silenciós i letal que pot afectar la teva integritat física i, per descomptat, el teu equilibri emocional. Els partits polítics que es presenten a les eleccions, siguin municipals autonòmiques o generals, n’han de prendre nota. L’ordre no és patrimoni de la dreta o l’extrema dreta. L’ordre ha de ser transversal, i, en realitat, és el que ens fa lliures.