Un pintor enèrgic

La intempestiva trucada m’assegura la mort del meu vell amic Erwin Bechtold. No puc fantasiejar sorpresa, ja que la seva exuberant vitalitat dissimulava, diria amb coqueteria, una edat bíblica. Lineal i inabastable en estatura i proximitat, sempre disposat a la punxada enginyosa i al gest agraït davant qualsevol comentari agut o gentil sobre la seva obra. El recordo una tarda a la seva casa d’Eivissa, davant un mar quiet de rabiós anyil net, amb el seu veí l’amic Franco Monti, trossejar una cartolina de paspartú per separar dos fragments de senzilla gestualitat plàstica improvisada. Una imatge imperible i una obra de fragilitat admirable. Erwin havia nascut a Polònia i es va formar en l’ofici d’impressor i compositor gràfic a la prestigiosa escola de la seva ciutat. París va arribar de seguida, i allà va enriquir la seva experiència amb les subtileses de Leger, que el van obrir a l’itinerari cosmopolita en ple despertament artístic europeu. Era el 1958, i Dau al Set i el grup El Paso inauguraven a Espanya el camp incert de bellesa il·lusòria que havia de marcar època. Es va instal·lar a Eivissa i va iniciar el periple artístic exigent per l’Europa de les cicatrius, amb un programa extraordinari de mostres individuals impressionant: Barcelona, Madrid, Hannover, Mannheim, Friburg i de seguida San Francisco amb escala a Nova York.

Impressionant. Potser l’enlluernament de l’abstracció llavors en alça, contrapunt a les discordants geometries que definien espais variables d’una implacable vitalitat. Obres de matèria compacta i magnètica.

A Barcelona els seus valedors llavors van ser Joan Teixidor, Santos Torroella, Perucho, que el van ajudar a depurar les interferències radicals que difonia la Sala Gaspar del moment, i accentuen la voluntat avantguardista dels seus treballs editorials, singulars i originals. Eren els anys dels editors Miracle, Gili i Destino, la resplendor de la gràfica amb mirada europea, com donen testimoni les trencadores cobertes per a Áncora i Delfín. El galerista René Metras, entranyable, va ser sempre un incondicional entregat a l’expressivitat enlluernadora que a partir de la dècada dels vuitanta qualifica l’activitat artística d’Erwin, que li van fer guanyar un prestigi sobre el seu temps.

Ens visitàvem amb freqüència a Eivissa, on vam passar tardes joioses atents al relat incisiu, irònic i contundent de l’amic. Colònia era la seva ciutat, i la capital del carnaval renà, li recordava jo evocant els meus anys germànics.

Trobo un catàleg dels noranta on l’artista es defineix amb entusiasme i il·lusió: “L’home forma el centre de la meva feina, viu l’intercanvi de contrastos, tensions i alteracions. Estem immersos existencialment en el joc transgressor de l’entorn ordenat i regulador davant d’un desordre sense regles. Les meves pintures constitueixen un intent de traduir aquesta explosiva barreja a la realitat artística”. Aquesta va ser, sens dubte, la clau de la feliç conjura artística que qualifica, defineix i anomena l’art immens d’Erwin.

A París les subtileses de Leger el van obrir a l’itinerari cosmopolita en ple despertament artístic europeu