Enriqueix la façana del Gran Teatre

La inauguració del tancament dels porxos d’un punt tan destacat de la façana del Liceu realça la celebració del 175è aniversari d’aquesta històrica institució barcelonina.

Aquest fet suposa la culminació d’una sèrie d’intervencions que es van dur a terme després de l’esfereïdor incendi i que havien quedat pendents de resoldre a la façana.

Feia temps que s’havien enquistat als espais de la planta baixa i durant la nit una sèrie de conflictes que plantejaven situacions perilloses. Calia decidir com es resoldria el problema en una zona tan sensible, noble i central: la protecció d’un espai interior insegur. El més idoni semblava una obra creativa i original, però feta per un artista de categoria indiscutible. L’elecció va recaure en l’escultor Jaume Plensa: tot un encert.

L’empresa no era fàcil, ja que s’havia de remeiar amb eficàcia aquell panorama i la intervenció havia d’encaixar bé en un lloc tan delicat.

Semblava que el més adequat era optar per unes portes que tanquessin de manera convenient l’accés a partir d’una determinada hora de la jornada. Al cap i a la fi, les portes firmades per artistes de primera categoria en obres magnes de l’arquitectura ja eren opcions que havien estat apuntades amb efectivitat formidable des del Renaixement.

Plensa ha confessat que no se sent atret per la porta, que li representa tancament. Segur que aquest sentiment el va portar a trobar l’opció del calat, és a dir, el reixat que impedeix el pas, l’ocupació, i permet, en canvi, una visió translúcida que convida a entrar.

Aquest plantejament no li és aliè en absolut, ja que treballa des de fa temps i en diversos vessants en l’obtenció de volums escultòrics que no eren opacs, sinó al contrari.

Per a aquests tres reixats va escollir lletres de diferents alfabets i cultures, que representen la riquesa de la cultura universal. És el seu homenatge personal a la diversitat que caracteritza la música i l’escriptura en la història de la humanitat.

Aquests reixats d’acer inoxidable són rotunds, sobris i fins i tot fan l’efecte de lleugeresa. El traçat i la composició no faciliten de cap manera guixar-los, cosa que és d’agrair. A més a més, la seva obertura els condueix mitjançant una suau i fàcil ascensió cap al sostre del porxo, posició en què mitjançant un sistema de llums projectaran ombres del mateix perfil a terra, i s’obtindrà d’aquesta manera que la seva presència continuï ni que sigui virtual.