La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llum d’aquells diumenges
A ‘Al llac’ (Columna) Maria Barbal relata el pas d’una nena de la infantesa a la maduresa
Els diumenges, al llac. És un record de la infantesa de Maria Barbal (Tremp, 1949), quan anaven a passar el dia al pantà de Sant Antoni, que emmarca la seva última novel·la, Al llac (Columna).
És un dia a la vida de la Nora, que té dotze anys. “Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre (...) Ni sabria quantes vegades s’havia demanat on quedava aquell temps i com guardar la llum de la seva bellesa”. Entre aquestes dues frases, en 155 pàgines, Barbal teixeix una novel·la sobre el pas de la infantesa a la maduresa i alhora ens endinsa en les vides i les perspectives d’una colla de personatges.
Un any després de Tàndem, amb la qual va guanyar el premi Josep Pla, i d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la novel·la li serveix a l’autora per preguntar-se “com conservem aquests moments plens de bellesa en què sembla que tot va cap amunt. És gràcies a les fotos, a la literatura o a qualsevol altra creació”.
Ho fa amb la distància que la Nora, ja adulta, pren per narrar aquell dia que acaba amb un incident que sobrevola el llibre. “Tots els personatges participen en la narració dels altres, però sobretot la mirada de la nena, que després és la mirada d’una jove que ja ha superat l’adolescència, i ja pot sentir nostàlgia”, explica l’escriptora. Ara bé, tot i que ella tenia una edat similar a la de la protagonista als seixanta, quan se situa l’acció, deixa clar que no és pas ella: “És que no és tan fàcil retratar-se un mateix com a personatge, i més aviat ho he defugit. Soc molt pròxima a aquesta nena, però no tant al que li passa”. “Parteixo d’una cosa viscuda –aclareix–, però normal i corrent, que tots compartim, però que per mi té una importància especial. Hi ha un punt de partida personal, però tota la resta és ficció”.
I és que de jove ella també havia viscut aventures al pantà, i a la mateixa fotografia de la coberta, un record familiar, hi surt un patí com el que descriu a les seves pàgines. “Ni tan sols recordo haverhi pujat mai. Sí que recordo un cop que vam pujar amb una amiga en una barqueta i després es va posar a fer vent i vam anar perdent-nos, fins que bastant enllà ens van repescar per poder tornar”, diu la narradora. I encara confessa que la fotografia és en part “una relliscada sentimental, perquè són tres persones conegudes en una situació que reflecteix l’ambient de la novel·la. D’un llac es poden fer fotos molt boniques amb paisatges, els arbres, les muntanyes, però aquesta em semblava més autèntica, i sobretot era un petit homenatge important per a mi”.
I malgrat que hi reflecteixi part de l’ambient de la seva infantesa, tampoc no creu que s’hagi d’incloure en aquell cicle del Pallars que va iniciar el 1985 Pedra de tartera i va cloure A l’amic escocès el 2019, perquè “el Pallars aquí és circumstancial, podria ser un altre pantà, amb totes les diferències que hi pugui haver, perquè no tots són iguals”. Així i tot, és un espai mític per ella, reflex d’una època: “Per mi, com crec que per tota la gent de Tremp, el pantà té importància, perquè ha estat aquest lloc d’esplai de tothom. Més tard els que tenien diners es van fer piscines, i d’altres fins i tot anaven a la costa, però eren una excepció”. “En aquell moment – continua– era una cosa molt modesta, perquè s’havia d’agafar el tren, les famílies no tenien cotxe, normalment, i per tant era un petit esdeveniment amb el transport, portar el dinar, banyar-se i passar-hi el dia”.
La voluntat de Barbal en aquest llibre és “captar la vida”: “Trobo que és molt difícil, perquè és automàtica, simple en certa manera, però que tanca aquestes complexitats interiors: el que som, el que voldríem ser, la influència dels altres, el que ens fa dubtar, el que ens va malament i voldríem modificar...”.
A poc a poc, en el relat del que passa aquell dia van sortint les vides que hi ha al darrere i com evolucionen. “Jo havia volgut reproduir aquest moment preciós, i aleshores, en posar en joc els personatges, és quan veus el camí narratiu per aprofundir en aquesta gent que veiem corrent, quotidiana, que són al nostre costat. Però cada un d’ells dubta, s’inquieta, somnia, recorda... el món interior, que és el que més m’ha interessat a l’hora d’escriure. La resta també, per mi el paisatge és un personatge més que forma part de cada un d’ells, algun dels quals ni el veu”. ●
L’autora ha volgut captar la vida i les seves complexitats interiors: “El que som, el que voldríem ser...”