La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Imito la Raffaella des de petita”
Penélope Cruz presenta ‘L’immensità’, una pel·lícula nostàlgica de l’italià Emanuele Crialese
Resplendeix a la catifa vermella i en la distància curta. I no és estrany, perquè a Penélope Cruz les coses li van de primera. Acaba d’aterrar a Venècia, que, tal com diu, és com casa seva, ja que hi va anar per primera vegada als 18 anys amb Jamón, jamón, on presenta dues pel·lícules: En los márgenes, dirigida per Juan Diego Botto, de la qual l’actriu també és productora, i L’immensità, de l’italià Emanuele Crialese, que competeix a la secció oficial.
L’immensità ha deixat empremta en aquesta Mostra per diverses raons. Una és la interpretació de Cruz com una mare de tres nens que és víctima del maltractament del seu marit. Una altra és que el film, que té molt d’autobiogràfic, ha servit a Crialese per fer públic que va néixer nena, però que sempre es va sentir, va actuar i es va considerar home.
El director italià, premiat en aquest certamen el 2011 per Terraferma, es trasllada a L’immensità a la Roma de la seva infantesa, on la jove Adriana demana a la seva família que l’anomenin Andrea i insisteix que és un noi. L’Andrea té dos germans, un noi i una noia, i un pare que maltracta la seva mare, Cruz, que malgrat la situació intenta divertir els fills amb balls, cançons i jocs.
“El fet que la pel·lícula abordi la violència de gènere em va decidir a acceptar el paper. Soc conscient que les pel·lícules no canvien el món, però sí que serveixen per convidar a una reflexió sobre temes importants com aquest”, assenyala en una conversa amb periodistes l’actriu, que l’any passat es va emportar la Coppa Volpi a la millor interpretació femenina pel seu treball a Madres paralelas, de Pedro Almodóvar.
Malgrat que la infància de la protagonista està marcada per l’agressivitat del pare i pels sentiments respecte al seu gènere, L’immensità no és un film trist, sinó nostàlgic, perquè l’Andrea aconsegueix ser feliç gràcies a les entremaliadures i a una imaginació desbordada. “La televisió era en aquells temps un xou de debò, les 24 hores del dia, i l’Andrea utilitza la creativitat per introduir la seva mare en aquell món televisiu en blanc i negre”, assenyala el director.
I és així com Cruz es converteix en Raffaella Carrà per cantar i ballar Rumore o en Patty Pravo per entonar la versió italiana de Love story. A Penélope Cruz no li ha costat gaire posarse en la pell d’aquestes artistes: “Quan era petita, la meva àvia em portava al parc perquè ballés
“Des que van néixer els meus fills, que ara tenen 11 i 9 anys, em van canviar les prioritats”
les cançons de la Raffaella i entretingués les seves amigues”, relata.
Tampoc no li ha resultat complicat posar-se a la pell d’una mare: “Des que van néixer els meus fills, que ara tenen 11 i 9 anys, em van canviar les prioritats. Els meus fills són el primer; per això intento rodar a Madrid i no fer més d’una pel·lícula a l’any, tot i que ara se m’han acumulat aquestes dues feines, que es van endarrerir per culpa de la covid”.
L’actriu comparteix el plantejament de Crialese que la infància d’altres temps, quan no existien els mòbils ni les xarxes socials, era una mica millor: “Abans els nens s’avorrien i això els obligava a desenvolupar la imaginació. Jo anava a classe, aprenia el que havia d’aprendre i després desconnectava i deixava volar la imaginació”, recorda l’actriu.
I insisteix que “és dubtós que les noves tecnologies siguin millors per a la salut mental i la felicitat; només cal llegir les entrevistes als grans gurus tecnològics, tots confessen que als seus fills els han restringit l’ús dels mòbils i de les xarxes socials”, conclou. ■