Els límits del tecnopopulisme

En un article que va publicar dissabte en aquest diari el politòleg Josep M. Colomer es preguntava qui ens hauria de governar en un món imprevisible i inestable com el nostre. Aquesta demanda és tan antiga com la imprevisibilitat i la inestabilitat del món. Durant el crepuscle de la democràcia atenesa, Plató ja la va plantejar a la República per boca de Sòcrates, que es divertia jugant amb la hipòtesi que les ciutats serien felices si els filòsofs les governessin o si els que les governen es convertissin en filòsofs. En l’ordre de preferències de Colomer són, en canvi, els experts, els tècnics, els que ocupen el primer lloc, seguits per aquella espècie estranya de polítics que, en lloc de deixar-se extraviar per l’ambició o per la ideologia, miren de fer-los cas.

Ja fa uns anys que la tecnocràcia, que va viure una època daurada als seixantes del segle XX, torna estar de moda com a objecte de crítica o com a projecte. En un llibre recent ( The new technocracy, 2020), Anders Esmark recorda que aquesta moda va arribar de bracet de l’auge del populisme. La invocació a la reacció a la tecnocràcia com a causa d’aquest fenomen és, en efecte, un lloc comú en la literatura sobre el tema. I, com apunta el mateix Esmark, s’ha arribat a dir que el conflicte polític que defineix la nostra època no és el que enfronta l’esquerra i la dreta, sinó el populisme i la tecnocràcia. Però darrerament, a rebuf de les múltiples crisis successives i confluents, aquests dos conceptes, que fins fa poc semblaven antitètics, tendeixen a identificar-se com a ingredients principals de fórmules en aparença diverses. El terme tecnopopulisme, cada cop més habitual, respon a aquesta anàlisi. En un altre llibre també recent ( Technopopulism. The new logic of democratic politics, 2021), Christopher J. Bickerton i Carlo Invernizzi Accetti el fan servir per caracteritzar el que descriuen com la nova lògica política, que compartirien fenòmens tan dispars com el Moviment 5 Estrelles d’Itàlia, En Marxa! d’Emmanuel Macron a França o, fins i tot, amb un estil peculiar, el primer Podem teoritzat per Errejón. La posada en escena de l’acció política del govern, amb les hores comptades, de Mario Draghi també ha estat presentada i pot ser explicada com una expressió paradigmàtica i especialment depurada d’aquesta barreja de discursos.

Com en la vella edat d’or de la tecnocràcia, el tecnopopulisme combina la pretensió de presentar com a qüestions merament tècniques les decisions polítiques d’experts només suposadament apolítics amb el recurs a la retòrica populista de l’antipartidisme i l’a-ideologicitat com a font d’autolegitimació. Amb el govern Draghi, el laboratori italià ha escenificat els límits de la faula del consens tecnocràtic que es vol promoure amb una estratègia que cedeix arriscadament als que no hi participen la possessió de la pilota del discurs obertament polític.

La tecnocràcia torna a estar de moda com a objecte de crítica o com a projecte