La Vanguardia (Català-1ª edició)
La resignació cristiana
Fa amb prou feines dos mesos el Manchester United no era prou bo per a Cristiano Ronaldo. Avui Cristiano Ronaldo no és prou bo per al Manchester United. Aquesta és l’abrupta i brutal realitat del que va presumir que era més bon jugador que Lionel Messi, del que va voler creure que el seu privilegiat físic el mantindria al màxim nivell fins als 40 anys, o més.
La seva segona etapa al United ha estat una història d’il·lusió, decepció, fracàs i alguna cosa que fa olor de resignació cristiana.
El United el va fitxar la primera vegada quan tenia 18 anys. Va triomfar i va marxar al Reial Madrid als 24, després al Juventus i als 36, l’estiu del 2021, va tornar al United. La il·lusió va ser màxima. “És absolutament cent per cent un somni fet realitat”, va exclamar el portuguès a les xarxes socials. Els fans van rebre el pròdig com un redemptor. Després d’una dècada de penúria, tornava el gran United. Doncs no. El United va anar de mal borràs i va acabar sisè a la Premier League.
Un mes i mig després, al juliol, Ronaldo va demanar de deixar el club. Volia jugar en un equip a la seva altura. Volia disputar la Champions. Volia mantenir viva la rivalitat amb Messi. El United no li va posar obstacles però, als 37 anys, Ronaldo sí que en va trobar. Es va parlar del Chelsea, del Bayern Munic, de l’Atlètic de Madrid, però al final l’única oferta que li va arribar va ser de l’Aràbia Saudita: 300 milions d’euros per jugar dues temporades a la lliga professional del país que havia fitxat Messi com a “ambaixador de turisme”.
Ronaldo, que aspira més a glòria al camp que a adquirir vint Lamborghinis més, va dir que no. I continua al United, encara que el United no continuï amb ell. Des que Ronaldo no juga l’equip va com una locomotora. Hi havia qui especulava que després de la sortida de Messi, que se’n va anar al Paris Saint-Germain just quan Ronaldo va tornar al United, el Barça jugaria millor. La temporada passada va resultar que no. Però els resultats demostren que des que el nou entrenador del United, l’holandès Erik ten Hag, va apartar a Ronaldo els reds han tornat a la vida.
El primer partit de la temporada, en què Ronaldo va jugar tota la segona meitat, el United va perdre 1-2 a casa contra el Brighton. El segon, en què Ronaldo va jugar els 90 minuts, el United va perdre 4-0 contra el Brentford. Però de sobte, un miracle: quatre victòries seguides, amb el
D’ençà que Cristiano Ronaldo no juga, el Manchester United va com una locomotora
Liverpool i l’Arsenal entre les víctimes. Tot plegat ha coincidit amb la desaparició de Ronaldo de l’onze titular. Tot just ha saltat al camp –minuts escombraries, més aviat– i encara no ha marcat ni un gol.
La seva millor opció de tornar a marcar serà potser a l’Europa League, competició en què no s’havia vist mai obligat a jugar, contra la Reial Societat, el Sheriff Tirasol i l’Omonia Nicòsia. Li donarà una oportunitat de presentar les seves credencials, ara com ara no gaire convincents, per a un lloc a l’onze portuguès que disputarà el Mundial a finals d’any.
Erik ten Hag, a qui li agradaria que Ronaldo se n’anés, s’ha mostrat caritatiu. “Seré amic seu i de vegades seré el seu professor”, va confessar fa tres dies l’holandès. Amic, entesos. Bé. Però no li farà gaire gràcia al cinc vegades Pilota d’Or que el seu entrenador consideri que necessiti algú per ensenyar-li a jugar al futbol. I encara que tingués la humilitat per voler aprendre’n... podria?
El que no ha fet mai Ronaldo és el que el futbol modern exigeix a tots els jugadors tret del porter: atacar i defensar amb igual fam i ferocitat. Antony, el jovenet brasiler que el United va fitxar la setmana passada per ocupar el seu lloc, fa totes dues coses. En el seu primer partit, diumenge contra l’Arsenal, va marcar un gol com Ronaldo, amb fredor depredadora sol davant el porter, però també se’l va veure contínuament a la seva meitat del camp recuperant pilotes com un tigre, espectacle que Ronaldo no s’ha rebaixat mai a oferir.
Qui sap? Potser s’adapta i supera el pes dels anys, com el seu amic Nadal. Però sembla difícil. Tot indica que la conclusió de la seva carrera serà un lent anticlímax, un globus que a poc a poc es desinfla. Cap consol? Sí. El dia que pengi les botes podrà dir que va tenir l’orgull de refusar la barbaritat saudita i de rugir i lluitar i aspirar a tot fins a la cortina final. ●
Tot indica que el final de la seva carrera serà un lent anticlímax, un globus que es desinfla a poc a poc