La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Queen Liz’, la reina d’Instagram
La nova primera ministra britànica demanava de jove que Thatcher se n’anés, però ara la imita fins i tot en la manera de vestir
Si Boris Johnson deia des de petit que volia ser “el rei del món”, Mary Elizabeth Truss no va somiar mai ser reina, ni presidenta (de jove era republicana), ni primera ministra. I si ho va somiar, era estrictament en la intimitat. Això no vol dir, però, que li faltés ambició i confiança. Sempre les va tenir, i de sobres.
Queen Liz ha arribat al número 10 de Downing Street amb el seu marit Hugh i les seves dues filles adolescents (de 16 i 13 anys), que en gestionen la presència a les xarxes socials i han contribuït perquè sigui anomenada La reina d’Instagram, perquè sempre procura aparèixer amb la Union Jack, ja sigui quan va a Austràlia per negociar un acord comercial o quan viatja a Brussel·les per amenaçar la UE d’incomplir els acords del Brexit.
Número 56 a la llista de primers ministres britànics, 16 a la dels que han prestat jurament a la reina Elisabet, i quatre a la de líders del país i del Partit Conservador des del 2016 (la data del referèndum del Brexit), Truss no gaudirà d’una lluna de mel a Bali, ni tan sols a Benidorm. Amb el país vivint una d’aquestes crisis econòmiques i polítiques que només es produeixen en una generació, cap dels seus predecessors des de Winston Churchill el 1940 no havia rebut el testimoni en circumstàncies tan preocupants.
El gran avantatge de la “nova Thatcher” (una comparació que ella mateixa afavoreix, encara que sigui en una versió més mitològica que real) és que les expectatives són tan baixes que, per poc que faci alguna cosa bé, les seves accions augmentaran com l’escuma. Un accionista astut hi invertiria, com en un d’aquells cavalls que no sembla que tinguin cap oportunitat de guanyar el Grand National, el Derbi de Kentucky o el premi de l’Arc de Triomf. Els inconvenients a què s’enfronta són obvis: la crisi econòmica i del cost de la vida, les divisions que experimenta el partit (Johnson ordeix la manera de tornar), la falta de suports al grup parlamentari conservador (hi ha qui ja volia presentar una moció censura fins i tot abans que jurés el càrrec), la guerra d’Ucraïna, els preus de l’electricitat i el gas... En teoria té dos anys i mig fins a les pròximes eleccions per persuadir els votants que li donin una oportunitat. En realitat només té un parell de setmanes. La primera impressió que causi quedarà gravada, sigui bona o dolenta. I qui sap?
Amb el seu neoliberalisme de manual (més hereu de Reagan que de Thatcher, la teoria que cal abaixar els impostos als rics perquè els pobres es mengin les engrunes que els cauen de la taula), Liz Truss sembla lligada a una inflexibilitat ideològica basada en els manaments de la responsabilitat individual, l’Estat petit, una càrrega fiscal tan baixa com sigui possible i llibertat. Però la llibertat és un concepte que pot ser tan ambigu com el de democràcia. “Si hi ha d’haver una guerra de classes – deia el filòsof i autor gal·lès Maurice Cowling–, s’ha de gestionar amb habilitat i subtilesa. El que volem els conservadors no és més llibertat, sinó el tipus de llibertat que manté les desigualtats del present o restaura les del passat”.
De la mateixa manera que Johnson va pretendre que el seu llegat fos igualar el nord pobre amb el sud ric i seduir les classes obreres amb els arguments de la guerra cultural, tot i que no va posar mai fil a l’agulla, Truss considera que la redistribució de la riquesa és un objectiu sobrevalorat, i el que és important és fomentar el creixement. En definitiva, que donar subsidis i “caritat” és contraproduent. És dogmàtica, però alhora és camaleònica, i no ha dubtat a canviar de jaqueta. Es va passar dels liberaldemòcrates als tories, de denunciar el Brexit a donar-hi suport amb la fe dels conversos, i de ser republicana a monàrquica. Fins i tot l’aproximació cap al seu matrimoni va ser flexible. Sis anys després del casament, va protagonitzar un affaire d’un any i mig amb un altre diputat que gairebé li costa la carrera. Però continua casada, i ara ha traslladat la família a Downing Street.
Queen Liz és filla de pares laboristes que de petita la portaven a manifestacions contra la presència de míssils nuclears en territori britànic, i cridava juntament amb ells “Maggie, Maggie, Maggie, out, out, out”. Però de demanar amb innocència infantil que Thatcher se n’anés ha passat, després, a intentar imitar-la pel que fa a les idees i, fins i tot, en la manera de vestir. No en la de parlar, perquè és una pobra oradora i força maldestra. La falta de carisma la compensa amb ambició i molta feina, estudiant els temes a fons i sent l’última que apaga el llum. És hiperactiva. Exigeix idees originals (i torna bojos) als que l’envolten, encara que semblin estrambòtiques. Escolta, però quan pren una decisió no hi ha qui faci que se’n desdigui.
Ha estat descrita com una granada humana, una Rottweiler de la política, una estratega sense sentimentalisme que juga a la contra i veu el món en blanc i negre. Deu ser el que la nació necessita? ●
Li agrada jugar a la contra i veu el món en blanc i negre, però no ha dubtat a canviar de jaqueta