La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’error d’Ander Gil
Pedro Sánchez va començar bé i va acabar abusant d’un debat amb reglament clarament injust. No és gaire seriós posar-se a discutir sobre la gravetat dels problemes derivats de la guerra d’Ucraïna amb una brutal desproporció de temps entre Govern i oposició. El president del Senat, Ander Gil, va perdre ahir l’oportunitat de mostrar autonomia de vol arbitrant unes normes específiques per a un debat que pretenia ser excepcional. Els reglaments poden ser interpretats. La defensa de la institucionalitat exigeix caràcter.
No era mala idea començar el curs amb una gran discussió al Senat sobre la crisi energètica, però no és possible proclamar avui el guanyador d’un debat organitzat amb regles injustes.
Pedro Sánchez va intervenir durant dues hores i set minuts durant l’acarament amb el cap de l’oposició. Alberto Núñez Feijóo només va fer ús de vint-i-set minuts per defensar-se d’un autèntic allau dialèctic, perfectament calibrat pel president del Govern i el seu equip d’assessors a la Moncloa i reblat per la portaveu socialista al Senat, Eva Granados, en un veritable exercici de natació sincronitzada.
El president del Senat havia d’haver concedit més temps al cap de l’oposició o, si no, el president del Govern havia d’haver parlat menys temps per mantenir un marc d’equitat. No som a Hongria. No hem degenerat encara vers la democràcia il·liberal, i cal esperar que això no passi en el futur, sota altres majories parlamentàries. No s’hi val a dir que al Parlament de Galícia, sota l’ègida del Partit Popular, regeixen normes més o menys semblants. Les normes injustes no es combaten copiant-les. Ahir al Senat van fallar les formes.
La primera intervenció de
Sánchez va ser llarga, però bona. Va exposar de manera ben articulada les quatre desgràcies que ha provocat la invasió d’Ucraïna: una guerra cruel en sòl europeu, crisi energètica per la decisió russa d’utilitzar el preu del gas com a arma de combat, inflació i risc de recessió. Sánchez va passar revista a totes les mesures adoptades pel seu Govern, exhibint amb orgull l’excepció ibèrica, el topall al preu del gas, que Alemanya i altres països del centre i el nord d’Europa rebutjaven fa tres mesos i que ara estudien aplicar, amb alguna modulació. Espanya no és un actor secundari de l’actual moment europeu. Aquesta és una realitat objectiva. “Espanya està guanyant pes a la Unió Europea”, declarava la setmana passada a La Vanguardia la nova ambaixadora d’Alemanya a Espanya, Maria Margarete Gosse. No ho deia només per ser amable. Aquí hi ha un missatge de Berlín.
Sánchez va fer una bona exposició inicial i Núñez Feijóo, amb una mà lligada a l’esquena, va respondre amb una intervenció mal arti
Toni Batllori culada, esquerpa i victimista. No se sap si ho hauria fet millor amb mitja hora a la seva disposició.
Sánchez va canviar de rumb en la primera rèplica. Va deixar de parlar de l’energia per fer una monumental repassada al seu principal contrincant, que tenia al davant, amb una mà lligada, mirant les carpetes cada vegada que l’enfocaven les càmeres. El president va desgranar meticulosament els errors del líder del PP en diverses declaracions públiques dels últims mesos, i el va acusar d’incompetència o mala fe i d’actuar a l’empara dels poders econòmics i mediàtics que voldrien tutelar la democràcia espanyola. Debat sobre l’estat de l’oposició. Aquest ja era un altre tema.
Alguns detalls interessants. Feijóo, polític de dialèctica dura, no va voler dramatitzar la negativa francesa al Midcat. Hi va passar de puntetes. I va ensabonar Alemanya: “Els nostres amics alemanys”. Missatge de Berlín captat. Sánchez va dir que continuarà lluitant pel Midcat i va llançar un dard a Emmanuel Macron per la seva solemne afirmació que estem davant el final de l’abundància. “Som al començament d’una cosa nova, però Europa no ha de deixar de prosperar”, va dir el president, que ahir va abusar del temps regalat. ●
Sánchez va parlar durant dues hores; Núñez Feijóo, durant 27 minuts