Campi qui pugui

diada humilitat. Va fer un discurs d’esperança. Subratllant els encerts en la gestió econòmica i energètica d’Espanya en general i del seu govern en particular. Atent als problemes, però obrint la porta d’un futur confiable. Un discurs a la recerca d’amples sectors (classes populars i mitjanes, obrers i empresaris), que dibuixava un parallamps enemic: les grans empreses bancàries i elèctriques i els grups mediàtics que les defensen atacant el Govern.

Feijóo, amb grans limitacions de temps, també va ser brillant, tot i que va llegir més. Amb posat de jugador de pòquer inescrutable, es va dedicar a embolicar la troca capgirant les dades que Sánchez presentava com a positives. Després, va abanderar la protecció social i empresarial reforçant el seu perfil centrat i, al final, es va treure del barret una sorpresa: va oferir a Sánchez un pacte de país, per bé que condicionat, com feia Casado, a l’expulsió del ministres de Podem i al rebuig d’ERC i Bildu. Era un recurs brillant: presentar-se com un opositor lleial disposat a pactar pel bé d’Espanya; però molt arriscat, ja que no disposava de temps per mantenir un veritable duel sobre aquesta qüestió principal, que la duríssima conjuntura posa sobre la taula.

En efecte, si la situació és tan complexa, sembla de sentit comú un pacte d’Estat. Feijóo va treure aquest tema de manera tàctica (ja que si Sánchez abandonés els seus aliats, quedaria en mans del PP). Però la sorpresa de Feijóo es va convertir en una pilota centrada a Sánchez, que tenia tot el temps del món per rematar-la. Abusant de l’avantatge que li concedia el format, Sánchez va teoritzar so