Primer cara a cara de Sánchez amb Feijóo

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Ahir es va desenvolupar al Senat el primer debat entre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo. Hi havia expectació per aquest cara a cara en temps de crisi, perquè s’esperava que els dos líders despleguessin els seus arguments, davant un horitzó d’eleccions que s’estendrà fins a finals de l’any que ve, que és quan estan previstes les generals. Per bé que a l’abril es van veure en privat a la Moncloa, els dos polítics encara no havien debatut en públic.

Sánchez va començar la seva primera intervenció amb al·lusions a la conjuntura global, marcada per la incertesa en matèries essencials com són l’energia, la inflació o l’ocupació. Davant aquest panorama, el president va defensar les seves polítiques per assegurar-se subministraments energètics alternatius, accelerar el trànsit a les renovables o, en l’àmbit immediat, reduir el consum. En aquest punt, Sánchez va subratllar la solidaritat amb els “germans europeus”, de la qual cosa es podien inferir sacrificis al nostre país, però que Sánchez va desmentir amb un missatge de tranquil·litat, assegurant que les mesures no serien dramàtiques ni inclourien apagades elèctriques ni escassetat de bombones de butà. Així mateix, el president espanyol va afirmar que es faria tot el necessari per contenir la inflació i protegir els treballadors, i va reivindicar la seva política social, concretada en mesures ja aprovades com les de l’ingrés mínim vital, els augments de pensions o la rebaixa de l’IVA elèctric.

Després de la seva revisió de les polítiques socials, Sánchez va retreure per primera vegada als conservadors la seva presumpta submissió als interessos de la banca o de les grans companyies elèctriques, entitats a les quals va demanar que ajudessin en aquests moments difícils, mitjançant un gravamen addicional. I va concloure amb l’anunci de més ajuts socials, l’afirmació “som aquí per ajudar la gent” i una defensa de la llibertat i la democràcia enfront del desafiament de la Rússia de Putin.

En la rèplica, Núñez Feijóo es va centrar més a assenyalar les debilitats de les polítiques governamentals, així com les seves conseqüències (com els danys de la inflació sobre les empreses), que a proposar alternatives. Va acusar l’Executiu d’improvisar i donar cops de volant, d’incoherència i contradicció, i d’insultar els seus rivals, com també d’encoratjar protestes de carrer. Després d’aquestes andanades, Feijóo va exposar algunes idees, molt generals, com impulsar l’estalvi, evitar que l’activitat industrial decaigui o revisar la política energètica, reconsiderant la nuclear. Per acabar amb noves desqualificacions a un Govern “volàtil, sobredimensionat i sotmès”.

En la contrarèplica, Sánchez, que havia estat bé en la intervenció inicial, va apujar el to, com si les paraules prèvies de Feijóo ho haguessin requerit. I potser no va ser així. El president va reiterar –massa cops– les acusacions de connivència dels conservadors amb la gran empresa, va atribuir al rival una vegada i una altra mala fe o insolvència, i li va retreure –amb raó– el bloqueig del poder judicial.

Aleshores el debat ja avançava en terreny enfangat. Feijóo va tornar a lamentar-se dels insults, va al·ludir a tripijocs del govern Zapatero i va mirar enrere recordant les quatre majories absolutes que havia obtingut a Galícia. A l’última intervenció que va fer, Sánchez no va rectificar aquest to que de vegades semblava agressiu i de vegades més propi d’un cap de l’oposició que del Govern. En resum, aquest primer debat no va revelar un president temperat ni un contrincant seductor o refrescant. Confiem que hi haurà nous debats. I que seran més enriquidors.

L’esperat debat va començar bé, però va seguir amb més crítiques que propostes