El carrer no és teu

Des del balcó veig el carrer obert en canal. Un cirurgià arquitecte sabria dir-me si es guarirà bé; de moment ens expliquen que cal esperar uns vuit mesos per veure’n el resultat. Gairebé un embaràs, penso. Ell no es queixa, és un d’aquells soferts carrers barcelonins escollits per la vareta màgica del Consistori per a l’experiment de les superilles i fa segles que és trepitjat amb gràcia.

Se suposa que, en lloc de plàtans d’ombra, aquelles presències urbanes amb taques als seus troncs centenaris que va voler Cerdà, hi haurà exemplars d’alzines sureres per tot arreu. O els deixaran coexistir? A la foto projectada el carrer sembla de somni.

De moment, el soroll trepanador que ens desperta i la pols i les diminutes partícules d’escòria que es filtren

Borges creia que els carrers eren la pàtria dels ciutadans

per les persianes són l’única realitat. Fa dues setmanes que tenim tos i anem rancs, però no sé si és vinculant.

No només escruten les obres els jubilats, també els prejubilats, els joves amb motxilla, els del colmado de la cantonada. Està el carrer, pobre carrer rebentat, amb les artèries a l’aire i nosaltres mirant el malalt cada matí, a veure si l’esvoranc es va tancant i apareix el promès espai verd d’oxigen i pau.

Borges, que els veia amb els ulls del cor, deia que els carrers eren la pàtria dels ciutadans. “Las calles de Buenos Aires / ya son mi entraña. / No las ávidas calles, incómodas de turba y ajetreo/ sino las calles desganadas del barrio / casi invisibles de habituales…”.

I encara pensava en d’altres que a vostès els sonaran: “Y aquellas más afuera /ajenas de árboles piadosos / donde austeras casitas apenas se aventuran”. I convidava l’urbanita a perdre’s en la immensa visió del cel i la plana. I així estem, creuant els dits, des del balcó. ●