Aquesta casa no és com les altres

● Cinc persones expliquen la seva experiència de vida en comunitat a la Barceloneta ● Compart✝ix✝■ habitatge, dinars i sopars, compte corrent i experiències des de fa 45 anys ● El grup acull i dona empara a qui ho necessita, de vegades a petició de Càrita

de vida alternatiu. “No creiem que la nostra història pugui inspirar ningú, tot i que és cert que hi ha poques comunitats que se sostinguin durant 45 anys”.

Quin és el secret de l’èxit? “Vocació, comunicació i confiança”, respon ràpid. La Glòria és qui s’encarrega de la interlocució amb aquest diari. “Igual que hi ha altres persones que es realitzen a través de la paternitat, la parella o la feina, nosaltres ens sentim realitzats vivint en comunitat, amb tots els beneficis i les renúncies que això implica”. Però que ningú no es confongui, viure en comunitat no vol dir renunciar a la família. De fet, dels cinc membres de la casa, n’han sorgit dues parelles que en total tenen cinc fills, d’edats compreses entre els 30 i els 22 anys, així doncs, quan s’ajunten tots són, almenys, 12 ! persones. “El més gran ja s’ha casat i ha tingut un fill”, explica la Glòria.

La comunitat Taizé, impulsora de les pregàries en què es van conèixer els protagonistes d’aquesta història, es basa en l’acollida, la convivència i l’espiritualitat. De fet, el fundador, Roger Schutz, es va establir a Taizé, un petit poble de França a prop de Lió, el 1940, per formar una comunitat entre les diferents esglésies cristianes.

Acollir persones que estan passant una crisi personal és un dels compromisos d’aquesta comunitat establerta a la Barceloneta. “En total, n’hem acollit unes 15 durant els 45 anys que fa que som aquí. Oferim la possibilitat de compartir amb gent que està buscant el sentit de la seva vida”, explica la Glòria, des del menjador de la casa ubicada al carrer Pizarro, que té cinc plantes i una terrassa. La casa la van adquirir fa 45 anys a un preu irrisori, quan el barri de la Barceloneta no estava dominat pels turistes ni sotmès a la gentrificació, sinó que quedava apartat del centre de la ciutat i era habitat majoritàriament per famílies huodrigJ

mils de mariners i persones que arribaven d’altres zones d’Espanya per guanyar-se la vida.

Quan La Vanguardia arriba a aquesta casa, la Glòria està acompanyada d’un jove de color d’uns vint anys d’edat, l’Abdul. L’Abdul és una d’aquestes persones acollides?, preguntem. “No, l’Abdul és un cas especial. El va conèixer la filla d’en Pere i la Núria, metges tots dos, en un camp de refugiats a Lesbos i van mantenir el contacte perquè tenia problemes de salut. Finalment, van decidir que l’Abdul, que prové de Ghana, havia de venir a Barcelona per tractar-se i, des de fa un any, viu amb nosaltres i ja treballa en una fruiteria del barri”, explica la Glòria, que recorda que durant la guerra de Bòsnia, entre el 1992 i el 1995, també van albergar una refugiada bosniana, i més recent

ÉgJrgJd