La Vanguardia (Català-1ª edició)
Valls respira després de caure la banda de lladres
La detenció del líder del grup i dels seus dos principals sequaços frena l’onada de robatoris i l’alarma per inseguretat
La hiperactivitat d’una banda de tres lladres multireincidents especialitzats en el robatori de cotxes per després cometre atracaments amb força i fins i tot violència, amb el capitost convertit en un perill públic al volant, va sembrar el pànic a Valls (Alt Camp) i els voltants. Alguns dels vehicles van acabar calcinats, incloent-hi un dels cotxes patrulla de la policia local. Els delinqüents es van gravar amb el mòbil calant foc al vehicle policial.
El cas es va convertir des de principis d’agost en prioritari per als Mossos d’Esquadra, preocupats per l’onada d’inseguretat, amb una allau de robatoris per tal d’aconseguir amb rapidesa diners en efectiu per comprar droga. Preocupació també per la manera de delinquir del grup, especialment perquè el líder de la banda va demostrar més d’un cop que estava disposat a envestir qui calgués per aconseguir escapar-se dels agents, segons destaquen fonts policials. En una de les persecucions, després de veure’s acorralat al passeig de l’Estació de Valls, el diumenge 28 d’agost, va decidir pujar amb el cotxe robat a la rambla per a vianants, molt freqüentada a aquella hora i amb diverses terrasses. La maniobra, gravada per testimonis en un vídeo viral, va desencadenar el pànic.
Ha donat fruits l’operació encara oberta pels Mossos d’Esquadra, amb un ampli dispositiu de vigilància al carrer i diverses carreteres, sobretot al centre històric de Valls i les Borges Blanques (Garrigues), també amb l’ajuda de l’helicòpter. Els tres integrants de la banda, sense arrelament, es movien amb agilitat entre els dos municipis.
La detenció de més rellevància va tenir lloc dijous, quan un fort dispositiu dels Mossos en coordinació amb la policia local de Valls va permetre escapçar el grup. El líder és un home de 29 anys, amb un amplíssim historial delictiu, incloent-hi 15 robatoris de vehicles i mitja dotzena d’atracaments en bars i gasolineres.
La multireincidència és comuna entre els integrants de la banda. L’últim detingut, dilluns, de 18 anys, acumula una trentena de detencions. Tant ell com el segon detingut, dijous, de 38 anys, han quedat de nou en llibertat provisional amb càrrecs després de passar a disposició judicial.
Els Mossos confien, però, que no tornaran a delinquir, debilitats per la caiguda del seu capitost, ja a la presó, i per l’enorme pressió policial. Fonts de la investigació destaquen que els últims dos dies, després de caure la banda, no s’han registrat robatoris a Valls ni els voltants.
Els Mossos d’Esquadra consideren que el grup ha quedat escapçat, però mantenen oberta l’operació policial perquè sospiten que amb la investigació hi podran afegir nous delictes, bàsicament robatoris, comesos les últimes setmanes entre Valls i les Borges Blanques, i també en altres localitats del Baix Camp i la Conca de Barberà.
La causa està oberta al jutjat d’instrucció número 2 de Valls per danys, conducció temerària i robatori de vehicles. No es descarta alguna altra detenció, ja que els investigadors sospiten d’un quart integrant que podria haver tingut alguna implicació, encara que menor, en l’onada de robatoris i delictes. ●
Diuen els que en saben que una part de Catalunya sempre ha estat malalta per culpa de la manipulació política. I que, des de fa uns anys, aquesta malaltia, que era bàsicament rural, també ha contagiat finalment Barcelona. Una de les conseqüències d’aquesta malaltia és que jo he perdut alguns amics que van decidir al seu dia abandonar Barcelona i avui semblen més feliços vivint en altres geografies. Un d’ells és l’escriptor i gastrònom Miquel Sen, que viu a les Galícies. Un altre és Jordi Escursell, que viu a Granada, ciutat amb una arquitectura que s’assaboreix millor amb lluna plena i en una nit de concert protagonitzada, per exemple, pel guitarrista Pepe Romero al pati de Los Arrayanes.
Sempre que en Jordi em reclama solc anar al seu feu i em desplaço una estona a Jerez, on aquest any, per primera vegada en la seva història, es va avançar la verema. Nocturna, per descomptat. Verema, per exemple, a l’anomenat Pago de Macharnudo, supervisada per Antonio Florido, el cap dels enòlegs del celler Fundador. La verema nocturna continua sent verema, però perd bona part de la seva literatura per culpa d’aquestes enormes veremadores, plenes de focus, que converteixen una tasca pairal i ancestral en una d’aquelles pel·lícules de Steven Spielberg en què aterren éssers procedents d’altres planetes.
El meu amic Jordi Escursell té casa a Granada, però també a Cadis, i va ser per aquesta circumstància que vaig voler anar fins a Sanlúcar de Barrameda a retre homenatge d’admiració, a la meva manera, a un guitarrista a qui vaig conèixer personalment. O sigui que, mentre admi
Els Mossos temien sobretot el capitost, multireincident, per la temeritat al volant quan es veia acorralat
Sanlúcar va treure falses floritures a la guitarra flamenca perquè en brollés música andalusa
rava el color de la mançanilla i degustava una vegada més un veranillo de calamares, pensava en el guitarrista que va saber, entre altres coses, cavalcar un esplèndid cavall negre i posar música a la grega Medea. Aquell matí a Sanlúcar, plorava, doncs, Medea l’absència de Manolo Sanlúcar, monjo musical que va treure falses floritures circenses a la guitarra flamenca perquè només en brollés música andalusa. Monjo laic que tenia per nom Manuel Muñoz Alcón i que, en ple èxit, va baixar del seu cavall negre, renunciant als diners, per fer classes gratuïtes a alumnes amb talent i dedicar-se a la composició. Sempre anava de debò aquest home íntegre les frases del qual solien ser sentències lluminoses.
En la nit gaditana en Jordi em va confessar que, com va escriure Jacint Verdaguer, també ell se sentia català, però que, d’ençà que viu al sud, lluny de Catalunya, entén per què Josep Maria de Sagarra –a ell se li atribueix l’esmena– va alterar un dels versos del poema Dolça Catalunya, escrit pel conflictiu capellà. Concretament aquell vers que assegura que el català que s’allunya de Catalunya d’enyorança es mor. Sagarra no ho va veure així i va escriure: “Dolça Catalunya/ pàtria del meu cor/ Quan de tu s’allunya/ recony quina sort”.
Per cert, Verdaguer, quan anava embarcat com a capellà als vaixells de la Transatlántica, no va voler trepitjar mai el port de Cadis. L’alegria li feia autèntic pànic.