Convidar el diable a sopar

Es podia pensar que el transvasament de públic de la televisió lineal a les plataformes de streaming era una qüestió de qualitat o d’originalitat. Netflix té clar que no encadenant una sèrie rere l’altra que mantenen l’aroma de telefilm de dissabte a la tarda però allargant-ne les històries unes horetes més, que no s’ha de deixar escapar l’abonat a les altres plataformes. I és que, després de Dualidad, toca El diablo en Ohio, que inclou una psiquiatra amb traumes infantils i una adolescent pertorbada que fuig d’una secta per un camp de blat de moro i amb un ganivet tacat de sang.

La Suzanne (Emily Deschanel), que està casada i té tres filles, no pot evitar sentir empatia per la Mae (Madeleine Arthur), la víctima, i se la fica a casa. Que la convidada resa al diable a l’hora de sopar? Fem com si res. Que sembla usurpar la identitat d’una de les seves filles? La psiquiatra amaga el cap sota l’ala. No existeixen les històries de primera i de segona divisió, però sí les que estan ben portades i les que no. El diablo en Ohio entén les regles més efectistes del thriller psicològic, però costen d’empassar les decisions de la psiquiatra, el tractament superficial dels personatges secundaris i una direcció que, en lloc d’explorar l’atmosfera i insinuar les temàtiques amb subtilesa, ho roda tot amb el pilot automàtic.

L’element més interessant és que Emily Deschanel, que podria no aixecar-se del sofà per la resta de la seva vida després d’haver estat la Temperance Brennan durant les dotze temporades de Bones, torna amb un paper principal com aquest. Des que va acabar la sèrie de casos, fa cinc anys, només s’ha deixat veure amb un paper recurrent a Animal kingdom i en un episodi de The rookie. I, ara que s’endinsa al món de l’streaming, hi arriba amb un subproducte que no li permet revelar nous matisos a l’audiència, ni associar el nom amb un títol de qualitat.

Aquest moviment potser permet entendre altres carreres com la de Mariska Hargitay, que és des del 1999 a Ley y orden: Unidad de víctimas especiales, o la d’Ellen Pompeo, que protagonitza Anatomía de Grey des del 2005 i tot just ara farà una minisèrie en paral·lel. Ser una estrella indiscutible del mitjà no vol dir tenir projectes suculents fent cua. Esclar que també se sobrevalora el fet de tenir una carrera versàtil quan et dediques a una de les professions amb l’índex d’atur més alt, sobretot si guanyes milions cada mes i tens una estabilitat laboral que la resta d’actors ni saben el que és. ■