La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les empreses del Tercer Reich
David de Jong recorre en un assaig la història de les dinasties econòmiques que van donar suport al nazisme i se’n van aprofitar
No tots els empresaris alemanys van ser Oskar Schindler. “Més aviat al contrari”, diu somrient amb una lleu ironia el periodista holandès David de Jong, autor del llibre Dinero y poder en el Tercer Reich (Principal de los Libros), una investigació sobre algunes de les dinasties empresarials més poderoses d’Alemanya que no van dubtar a donar suport a Hitler i a fer negoci amb el Tercer Reich. Quedant-se a preu de saldo grans negocis jueus i empreses dels països envaïts –pels quals pugnaven sense rubor movent tots els ressorts que tenien a l’abast– o produint armes fins i tot secretament quan Alemanya no hi estava autoritzada.
O, per descomptat, utilitzant mà d’obra esclava dels camps de concentració, per a la qual cosa construïen subcamps al voltant dels seus negocis: a la fàbrica de bateries Pertrix de la totpoderosa família Quandt, el cap de personal era Herbert Quandt –que després de la guerra rescataria BMW, en què el seu pare tenia un 30% i que estava en caiguda lliure–, i es va forçar mig miler de dones procedents de Ravensbrück i Auschwitz a manipular sense protecció ardents àcids per a les bateries que els travessaven la pell. I d’Anton Piëch, gendre de Ferdinand Porsche, De Jong diu que “governava amb un règim del terror a la fàbrica de Volkswagen a Fallersleben”, població avui part de Wolfsburg, seu del gegant automobilístic. Piëch, nazi creient, va declarar, de fet, que necessitava més treballadors barats per complir amb el desig de Hitler que el Volkswagen, el “cotxe del poble” ideat per al Führer pel seu sogre –que també va dissenyar tancs–, es fabriqués a 990 marcs,
Adolf Hitler admira un model d’un dels projectes que va impulsar amb determinació, el
Volkswagen, el cotxe del poble, mostrat pel dissenyador de l’‘escarabat’, l’enginyer Ferdinand Porsche imitant l’assequibilitat del Ford T. En aquella fàbrica, on també treballaven adolescents forçats, s’obligava les dones a donar els nens nounats a un “centre infantil per a nens estrangers” d’un poble veí, Rühen, on van morir 365 nadons russos i polonesos per falta d’atencions.
“Vaig ser a Wolfsburg fa dues setmanes. L’estació de tren és al costat de la fàbrica. És el mateix edifici construït del 1938 al 1940, un complex enorme. Era estrany pensar que hi havia subcamps de concentració on mirava, potser on era, i que milers de persones eren explotades i centenars de nadons van morir. Els britànics es van fer càrrec de la fàbrica després de la guerra, i van començar a fabricar massivament els escarabats”, recorda De Jong.
El seu llibre recorre les trajectòries de famílies com els PorschePiëch, els Quandt (Varta, BMW), els Oetker (Dr. Oetker), els Flick (que van arribar després de la guerra a propietaris de DaimlerBenz) i els Von Finck (inversors que van cofundar Allianz i Munich Re), siderúrgics, químics, banquers, fabricants d’alimentació i d’armament que, a més a més, estan en alguns casos travessats per les històries més impactants del nazisme. Com Günther Quandt: la seva segona esposa i mare del seu fill Harald, Magda, es convertiria en l’esposa de Goebbels, amb qui se suïcidaria amb els seus sis fills al búnquer de Hitler.
Empresaris que, retrata, majoritàriament al principi pensen que Hitler és “més aviat mediocre” –primera impressió de Quandt–, però que enmig de la crisi del 29 ja no tenen cap mania i, una vegada pren el poder i comencen els processos d’“arianització” de les companyies, es proclamen les lleis racials de Nuremberg i arrenca el rearmament massiu, s’enrolen per aprofitar ferotgement les oportunitats. Molt aviat: “Mentre que la gent es pensava que fabricàvem olles per cuinar, el 1934 ja preparàvem la guerra del
Nombrosos presoners d’Auschwitz treballen en una fàbrica de Siemens instal·lada dins de l’espai del mateix camp de concentració nazi que simbolitza l’Holocaust
Führer”, reconeixeria el patriarca Quandt. I van utilitzar sense problemes treballadors de camps de concentració, fossin Siemens, IG Farben, Volkswagen, Krupp, Daimler o BMW, en un sistema que s’acostava, diu, a l’extermini pel treball.
També en van utilitzar les empreses de Friedrich Flick, per l’autor, l’empresari industrial més infame de l’Alemanya nazi i “el més definitori de la indústria alemanya del segle XX, més que Fritz Thyssen, Krupp o Quandt, perquè va aconseguir ser l’home més ric d’Alemanya als anys trenta, quaranta i seixanta. Quan va morir, el 1972, era un dels cinc homes més rics del món”. Durant el nazisme va controlar un conglomerat d’acer, carbó i armes, i, després de ser processat a Nuremberg per crims contra la humanitat, va ser alliberat el 1950: “El 1960 ja torna a ser el més ric del país com a accionista principal de Daimler-Benz. Durant setanta anys va definir els negocis del país i va tenir un poder immens”, diu De Jong.
I explica que no gaires empresaris més serien castigats. “Quan va començar la guerra freda, el 1947, l’Alemanya nazi va ser història antiga per als nord-americans”, assenyala. I adverteix que no volien portar capitalistes a judici, i els seus processos de desnazificació contra grans negocis